El primer gran incendi de l'era turística
El relat dels fets
Era el 7 d'agost de l'any 1979. Quarts de deu del matí. Tres incendis neixen simultàniament a Montbarbat, Campdaura i l'Àngel de Lloret. En aquest últim punt, el foc es va estenent amb vivacitat i es divideix en dues llengües, una de les quals al llarg del matí aconsegueix travessar la carretera de Vidreres i va a parar a la urbanització dels Pinars. Aquesta urbanització era fa 25 anys un cul-de-sac, sense punts d'aigua, sense enllumenat i amb molts carrers sense asfaltar. Molta gent de l'àrea metropolitana de Barcelona, gent senzilla i sense gaires recursos, hi estiuejava i d'altres, que fins llavors només havien tingut diners per comprar una parcel•la, hi feien càmping aprofitant les vacances de l'agost. Hora de dinar. Molts veïns de la urbanització deixen el plat a taula per fugir de les flames. Vint-i-una persones comencen a córrer buscant refugi, però topen amb un cul-de-sac i queden envoltades pel foc. Intenten fugir per un caminet que algú diu que coneix i que consisteix a recórrer una gran baixada plena de matolls i bardisses seguida d'una pujada amb molt pendent. Més tard se sabrà que aquest camí està en tan mal estat que ni els animals del bosc el fan servir. El foc acaba atrapant els veïns enmig de la pujada que els hauria dut a la carretera, la seva salvació. Alguns van aparèixer calcinats a pocs metres de la carretera.
A l'incendi dels Pinars hi van morir 21 persones de totes les edats. Famílies senceres i infants, el més petit dels quals tenia nou mesos. Un pare que va deixar la família abans de dinar per anar a comprar a la farmàcia va trobar-se amb la família morta quan va tornar. Un avi va tenir la clarividència de fugir amb el cotxe afrontant el foc. L'home anava acompanyat de la seva dona, que va agafar un atac de nervis quan va veure tant de fum, va obrir la porta amb el cotxe en marxa i va saltar del vehicle. L'avi va poder-ho explicar. La seva dona, en canvi, va haver de ser identificada a través de la dentadura . L'incendi de Lloret ha quedat gravat al cap de tots els qui el van viure. El mateix Papa, Pau VI, va enviar un telegrama de condol. El president espanyol, llavors l'Adolfo Suárez, que era de visita al Brasil, va fer el mateix. També els reis espanyols. Tres ministres i el president Josep Tarradellas van traslladar-se a Lloret.
Anys després, es van jutjar els promotors de la urbanització, a qui els familiars de les víctimes consideraven responsables del que havia passat. L'acusació argumentava que la urbanització era un laberint. Que si els carrers haguessin estat pavimentats, l'asfalt hauria fet de tallafoc... La sentència va declarar innocents els promotors. Dels que van fer el foc, mai se n'ha sabut res. Tothom, però, sospita que va ser intencionat. Feia dies que hi havia focs; eren focs petits. Després del dels Pinars, que inicialment també era petit però que es va descontrolar, no hi va haver més incendis. Fa 25 anys les coses eren molt diferents: no hi havia bombers, l'únic hidroavió a Catalunya tenia base a Reus. No hi havia telèfons mòbils i la urbanització Els Pinars es deia Los Pinares. No hi havia les tècniques actuals per identificar cadàvers. L'alcalde de l'època, Joan Domènech, tot emmascarat, feia de bomber voluntari i ajudava a carregar en una furgoneta els morts. Des de l'Ajuntament, atenia trucades de gent que volia saber si amics o parents eren a la llista de víctimes. Domènech recorda com una noia demanava si una amiga seva havia estat ferida o morta. «És rossa», deia la jove per facilitar-ne la identificació. «Senyoreta vostè no s'imagina el que és això. No sabem si són rossos o morenos. »
A l'incendi dels Pinars hi van morir 21 persones de totes les edats. Famílies senceres i infants, el més petit dels quals tenia nou mesos. Un pare que va deixar la família abans de dinar per anar a comprar a la farmàcia va trobar-se amb la família morta quan va tornar. Un avi va tenir la clarividència de fugir amb el cotxe afrontant el foc. L'home anava acompanyat de la seva dona, que va agafar un atac de nervis quan va veure tant de fum, va obrir la porta amb el cotxe en marxa i va saltar del vehicle. L'avi va poder-ho explicar. La seva dona, en canvi, va haver de ser identificada a través de la dentadura . L'incendi de Lloret ha quedat gravat al cap de tots els qui el van viure. El mateix Papa, Pau VI, va enviar un telegrama de condol. El president espanyol, llavors l'Adolfo Suárez, que era de visita al Brasil, va fer el mateix. També els reis espanyols. Tres ministres i el president Josep Tarradellas van traslladar-se a Lloret.
Anys després, es van jutjar els promotors de la urbanització, a qui els familiars de les víctimes consideraven responsables del que havia passat. L'acusació argumentava que la urbanització era un laberint. Que si els carrers haguessin estat pavimentats, l'asfalt hauria fet de tallafoc... La sentència va declarar innocents els promotors. Dels que van fer el foc, mai se n'ha sabut res. Tothom, però, sospita que va ser intencionat. Feia dies que hi havia focs; eren focs petits. Després del dels Pinars, que inicialment també era petit però que es va descontrolar, no hi va haver més incendis. Fa 25 anys les coses eren molt diferents: no hi havia bombers, l'únic hidroavió a Catalunya tenia base a Reus. No hi havia telèfons mòbils i la urbanització Els Pinars es deia Los Pinares. No hi havia les tècniques actuals per identificar cadàvers. L'alcalde de l'època, Joan Domènech, tot emmascarat, feia de bomber voluntari i ajudava a carregar en una furgoneta els morts. Des de l'Ajuntament, atenia trucades de gent que volia saber si amics o parents eren a la llista de víctimes. Domènech recorda com una noia demanava si una amiga seva havia estat ferida o morta. «És rossa», deia la jove per facilitar-ne la identificació. «Senyoreta vostè no s'imagina el que és això. No sabem si són rossos o morenos. »
Autora: Laura Juanola.
Font:Punt Diari 2 d'agost de 2004
Los Pinares de Lloret de Mar: l'incendi que va fer reaccionar tothom
Un foc presumptament intencionat va causar la mort de vint-i-un residents de la urbanització lloretenca que hi van quedar atrapats.
El país encara no havia començat a caminar per la via de la democràcia quan un incendi en una urbanització de Lloret de Mar, Los Pinares, va posar en evidència, el 7 d'agost del 1979, que l'especulació sense escrúpols del sòl i els minsos serveis d'emergències eren vestigis d'un passat que encara eren massa presents.
Els serveis en matèria d'emergències estaven pràcticament limitats a voluntaris que s'oferien a col•laborar en els pocs parcs de bombers que hi havia. D'altra banda, l'especulació del sòl que va marcar les dècades dels seixanta i setanta anava omplint la geografia d'urbanitzacions mancades dels equipaments més essencials. A la majoria de les urbanitzacions els promotors es limitaven a vendre parcel•les a més o menys bon preu i, com va passar a Los Pinares, a dotar-les d'uns vials interiors que anaven a parar a un cul-de-sac. Això va fer que vint-i-una persones que intentaven fugir de les flames d'un incendi que va tenir tres fronts –Campdaura, Mont Barbat i l'Àngel– quedessin atrapades pel foc perquè se'ls van acabar els vials per on intentaven fugir-ne, amb els seus vehicles primer i després a peu, abans que aquells arribessin a connectar amb la carretera. Per acabar-ho d'adobar, a la urbanització tampoc no s'hi havia previst l'emplaçament d'una xarxa de captació d'aigües.
El primer president de la Diputació de Girona de la democràcia, Joan Vidal i Gayolà, va apostar seriosament per dotar el país de parcs de bombers professionals, cosa que va iniciar primer com a president de la Diputació i més tard va ampliar a tot el territori català quan va ser conseller de Governació de la Generalitat.
D'altra banda, es van començar a posar al dia les normatives urbanístiques amb la finalitat que aquell campi qui pugui es convertís en urbanitzacions més decents. Paral•lelament, mentre es formaven els equips professionals d'extinció d'incendis, també es treballava en el camp de la prevenció a través de conservació de pistes forestals, neteja de bardisses de les urbanitzacions i emplaçaments de punts de captació d'aigua en boscos i urbanitzacions.
El cas de l'incendi de Los Pinares va tardar nou anys a arribar a judici, perquè s'havia sobresegut en cinc ocasions, i al final no se'n va treure l'aigua clara. Els veïns afectats van aconseguir portar a judici el representant legal i l'apoderat de Fincas Ibéricas, promotora de la urbanització, sota l'acusació d'imprudència simple o negligència amb infracció de reglaments, i l'Ajuntament de Lloret com a responsable civil subsidiari. Les tesis del fiscal i dels advocats defensors, en el sentit que els únics responsables de l'incendi havien estat els seus autors, van ser acceptades pel tribunal i la sentència va ser absolutòria per als promotors de la urbanització.
Però fins a l'any 1994 Los Pinares no va deixar de tenir carrers sense sortida.
Autor:Fidel Balès
Foto: Josep Monetenegro
Font:Punt Diari 24.02.09
Al cementiri de Lloret es pot contemplar la làpida que recorda a les víctimes d'aquell sinistre que va commocionar la petita vila de Lloret, ara farà 30 anys.
Foto: Vicenç Llavero
Els serveis en matèria d'emergències estaven pràcticament limitats a voluntaris que s'oferien a col•laborar en els pocs parcs de bombers que hi havia. D'altra banda, l'especulació del sòl que va marcar les dècades dels seixanta i setanta anava omplint la geografia d'urbanitzacions mancades dels equipaments més essencials. A la majoria de les urbanitzacions els promotors es limitaven a vendre parcel•les a més o menys bon preu i, com va passar a Los Pinares, a dotar-les d'uns vials interiors que anaven a parar a un cul-de-sac. Això va fer que vint-i-una persones que intentaven fugir de les flames d'un incendi que va tenir tres fronts –Campdaura, Mont Barbat i l'Àngel– quedessin atrapades pel foc perquè se'ls van acabar els vials per on intentaven fugir-ne, amb els seus vehicles primer i després a peu, abans que aquells arribessin a connectar amb la carretera. Per acabar-ho d'adobar, a la urbanització tampoc no s'hi havia previst l'emplaçament d'una xarxa de captació d'aigües.
El primer president de la Diputació de Girona de la democràcia, Joan Vidal i Gayolà, va apostar seriosament per dotar el país de parcs de bombers professionals, cosa que va iniciar primer com a president de la Diputació i més tard va ampliar a tot el territori català quan va ser conseller de Governació de la Generalitat.
D'altra banda, es van començar a posar al dia les normatives urbanístiques amb la finalitat que aquell campi qui pugui es convertís en urbanitzacions més decents. Paral•lelament, mentre es formaven els equips professionals d'extinció d'incendis, també es treballava en el camp de la prevenció a través de conservació de pistes forestals, neteja de bardisses de les urbanitzacions i emplaçaments de punts de captació d'aigua en boscos i urbanitzacions.
El cas de l'incendi de Los Pinares va tardar nou anys a arribar a judici, perquè s'havia sobresegut en cinc ocasions, i al final no se'n va treure l'aigua clara. Els veïns afectats van aconseguir portar a judici el representant legal i l'apoderat de Fincas Ibéricas, promotora de la urbanització, sota l'acusació d'imprudència simple o negligència amb infracció de reglaments, i l'Ajuntament de Lloret com a responsable civil subsidiari. Les tesis del fiscal i dels advocats defensors, en el sentit que els únics responsables de l'incendi havien estat els seus autors, van ser acceptades pel tribunal i la sentència va ser absolutòria per als promotors de la urbanització.
Però fins a l'any 1994 Los Pinares no va deixar de tenir carrers sense sortida.
Autor:Fidel Balès
Foto: Josep Monetenegro
Font:Punt Diari 24.02.09
Al cementiri de Lloret es pot contemplar la làpida que recorda a les víctimes d'aquell sinistre que va commocionar la petita vila de Lloret, ara farà 30 anys.
Foto: Vicenç Llavero
Més informació:
Lloret Gaceta 30 d'agost de 1979. Font: arxiu Municipal de Lloret.
A través d'aquest document podeu llegir, de manera detallada, com va ser aquella tràgica jornada.
