Recull de Lloret

El llegat del Dr. Adler

2012-01-25T20:05:00.000+01:00

Al programa de TV3 Thalassa, va realitzar un reportatge sobre la figura i llegat del doctor Ernest Adler i la seva vinculació amb Lloret. Es veuen talls del seu documental "Llops de la Costa Brava", on explica la història dels germans Puigvert.Thalassa Emés l'1 d'abril de 2011.

Can Ventura o Can Xanca

2012-01-10T19:27:00.001+01:00

Data del document original:[Entre 1890 i 1936]-Autor: J. Dolcet - Fons:Estudi de la Masia Catalana - Institució dipositària Centre Excursionista de Catalunya - Font: Memoria Digital de Catalunya

L'activitat constructiva privada a Lloret de Mar (1850-1915).

2011-12-03T18:44:00.001+01:00

L'activitat constructiva privada a Lloret de Mar (1850-1915).

Evolució d'un mode de fer ciutat

Autor: Jordi Padilla

Quaderns de la Selva Any: 1999 Núm.: 11

Text complet

Santa Cristina, 1929

2011-09-26T22:09:00.000+02:00

Títol

Santa Cristina

Autor

Gaspar i Serra, Josep

Any original

1929

Registre

RF.47094

Tipus de recurs

Image

Matèria

Fotografia aèria oblíqua

Editor digital

Institut Cartogràfic de Catalunya

Font: Cartoteca Digital

Lloret, Paradís de Josep Carner

2011-08-25T21:30:00.005+02:00

Josep Carner i Puig-Oriol, esdevé un dels millors ambaixadors de la nostra vila a principis del segle XX. Estiuejant freqüent, partícip dels actes culturals i socials de la vila, a ell li devem la primera campanya publicitària sobre el nostre poble. A la revista D'ací d'allà va escriure una mena de reportatge fotogràfic (amb imatges fetes pels fotògrafs Martínez i Areñas) que lloava les excel·lències de Lloret titulat Lloret, Paradís gentil, que reproduint íntegrament a continuació.

Font: www.lluisvives.com / Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Composició: Vicenç Llavero

Carrer de la Vila, 80 turistes per minut

2011-08-21T13:34:00.000+02:00

Aquesta es una foto treta de la portada de la revista Tramuntana, de 1964. Veiem l'anomenat, llavors, carrer del Caudillo, ple a vessar de turistes. La massificació ja començava a fer-se evident i a molts lloretencs i lloretenques els va agafar de sorpresa.

Pioneres del turisme a Lloret

2011-08-19T19:22:00.004+02:00

El passat 13 de maig d'enguany, La Vanguardia va fer ressò del documental de l'Amaranta Gibert titulat Pensió Completa.Es tracta d’un treball que analitza el què van viure i sentir les dones de Lloret entre els anys 1950 - 1965, durant l’arribada dels primers turistes a la vila.

El documental, que dura uns 40 minuts, recull el testimoni d’una vintena d’entrevistes fetes a dones de Lloret de Mar que avui tenen al voltant de 75 anys. A través de la seva memòria oral, s’ha pogut relatar com va afectar a les seves vides l’arribada dels primers turistes.

Es parteix de la idea que el fenomen turístic apareix a Europa després de la segona Guerra Mundial amb l’aparició del mes de vacances pagades entre les classes treballadores. La Costa Brava es converteix en els anys 50 i 60 en un destí per descobrir i comença a rebre visitants. Una altra de les premisses del documental és que el fenomen turístic de la Costa Brava, amb encerts i errors, és un fenomen sense precedents, només equiparable, segons alguns estudiosos, a la febre de l’or als EUA a mitjans del segle XIX.

El documental vol ser un reconeixement a totes les dones que amb el seu treball i esforç, confiança i sobretot hores de dedicació, van ajudar a canviar la realitat econòmica i social de les seves famílies i de retruc del poble. Unes dones que, de forma inconscient, van contribuir a canviar i a construir el Lloret d’avui. El documental vol fer aflorar i deixar palès allò que ara per ara només estava en l’inconscient d’aquestes dones i la seva memòria.

Lloret retratat per Xavier Miserachs

2011-07-19T22:19:00.000+02:00

L'any 1958, Xavier Miserachs va començar un projecte fotogràfic sobre la Costa Brava. El resultat es va materialitzar en un registre visual de gairebé 4.300 imatges sobre la vida en aquesta zona, durant l'època en què s'estava transformant profundament arran del desenvolupament del turisme. El treball es va allargar fins al 1966, any en què l’editorial Kairós va publicar el llibreCosta Brava Show, que recollia una selecció de 155 fotografies de Miserachs, i textos de Manuel Vázquez i Peter Coughtry respectivament.

Font: MACBA
Podeu veure més fotos a flickr del MACBA sobre Lloret i Costa Brava

Festa de Santa Cristina: programa de juliol de 1914

2011-07-18T19:53:00.000+02:00

Gràcies a Joan Antoni Hernández, hem pogut rescatar aquest programa de festes de Santa Cristina que data de 1914.

A continuació, us desglossem les activitats programades per aquells dies de festa:

SANTA CRISTINA/ 22 de juliol de 1914

Actes previstos:

"Festa eucarística i repartiment d'almoina als pobres de la vila. -Solemne col.locació de la bandera catalana al balcó de la Casa de la Vila.
-A la tarda: Recepció d'Autoritats i benedicció de l'Exposició d'ornaments sagrats donats per les senyores de la localitat.
-Sardanes per l'orquestra La Principal, d'Arbúcies".

Durant les nits dels dies 23,24, 25 i 26, lluiràn esplèndides lluminaries a càrrec de la casa Casulleras i Carvi, S. en C., successors de Lazzoli.
-La Comissió-

SANTA CRISTINA/ 23 de juliol de 1914

Actes previstos:

Al matí: Gran repic de campanes.
-A ls dèu: Solemne benedicció de les obres de restauració de l'interior de la Parroquia, i ofici de pontifical, en el qual cantarà la missa Pontificalis, del mestre Perossi, una gran massa choral i orquestral, predicant-hi l'Excm. e Il.lm. Sr. Bisbe de la Sèu d'Urgell, Príncep Sobirà de la Vall d'Andorra, Dr. D Joan Benlloc.
-A dos quarts de cinc; Grandiosa professó per traslladar el Santíssim de la capella dels Sants Metges a la Parroquia, a la qual assistiràn les confraríes i entitats amb llurs corresponents senyeres i penons, i les músiques La Principal, d´Arbucies, La Farnense, de Santa Coloma, i la banda del Regiment d'Asia. Presidiràn tant solemne acte els Prelats, el Vicari capitular i les Autoritats provincials i locals
-A les sis: Sardanes.
-A les dèu: Pàssada pels obrers de Santa Cristina i Sardanes.

-La Comissió-

DIADA DE SANTA CRISTINA/ 24 de juliol de 1914

Actes previstos:

A les cinc: Tritlleig de campanes i passada per la cobla d'Arbucies.
-A les sis: Sortida de l'original i típica professó per mar a la pintoresca ermita de Santa Cristina, on tindrà lloc solemne ofici amb orquestra. -A les onze: Arribada a la platja de la professó amb la tradicional regata Amorra,amorra.- A les dotze: Llevant de taula.
-A dos quarts de quatre: Jòcs florals en el Cine Modern, corrent el discurs presidencial a càrrec del Diputat a Corts D. Joan Ventosa i Calvell, i pronunciant el de comiat l'eminent poeta i llorejat autor D. Joaquim Ruyra i Oms. -Sortint dels Jòcs Florals, solemne Salve a la Mare-de-Déu de Loreto, cantada per les alumnes del Col·legi Del Puríssim Cor de Maria.
-A dos quarts de sis: Típica dança de les Morratxes, a la Plaça, pels obrers de Santa Cristina, presidint tant característic ball les Autoritats.
-A les sis: Concerts, al passeig de Mossèn Jacinto Verdaguer, per les acreditades orquestres L'Únió Filarmònica, de Barcelona, i l'Art Gironí.
-A dos quarts de vuit: Passada presidida pels obrers de Sant Jaume.
-A les dèu: Serenates a les Autoritats davant la Casa de la Vila.
-Balls en els magnífics envelats Joventut Lloretenca i la Amistad.

-La Comissió-

SANTA CRISTINA/ 25 de juliol de 1914

Actes previstos:

A les nou; Repic de campanes i passada.
-A les dèu: Solemne ofici a càrrec de la Capella de música de la Parroquia, cantant-se la missa a tres veus del mestre Oreste Ravanello.
-A les dotze: Llevant de taula. -A les tres: Concerts i balls en els envelats.
-A dos quarts de cinc: Professó de Sant Jaume.
-A dos quarts de sis: Dança de les Morratxes, pels obrers de Sant Jaume i demés parelles que desitgin concorre-hi. -A les set: Concerts en els passeigs i passada pels obrers de Sant Telm.
-A dos quarts d'onze: Serenates i balls en els envelats i societat Círculo Lloretense.

-La Comissió-

SANTA CRISTINA/ 26 de juliol de 1914

Actes previstos:

A les nou: Repic de campanes i passades.
-A les déu: Solemne ofici en honor del Patró dels marins, cantat per les alumnes del Col·legi de l'Immaculada Concepció.
-A les dotze: Llevant de taula.
-A les tres: Concerts i balls en els envelats.
-A les cinc: Lluida professó, a la qual concorreràn tres orquestres.
-A les sis: Dança de les Morratxes, pels obrers de Sant Telm i demés parelles.
-A les set: Concert en el Passeig.
-A dos quarts d'onze: Serenates i balls en els envelats i en el Círculo Lloretense.

Durant les nits dels dies 23, 24, 25 i 26, lluiràn esplèndides lluminaries a càrrec de la casa Casulleras i Carvi, S. en C., successors de Lazzoli.

-La Comissió-

Font: Bloc La Lletra Borda

Lluís Quintanilla, l'enigma de tres gravats sobre Lloret

2011-04-06T12:02:00.001+02:00

Cafetin en Lloret de Mar, 1933

Serie: Madrid Prints

Fitxa: Cafeteria Lloret ( anglès)

Mister Morgan-Lloret de Mar, 1933

Serie: Madrid Prints

Fitxa: Mister Morgan- Lloret de Mar (anglès)

Sardana en Lloret de Mar, 1933

Serie: Madrid Prints

Fitxa: Sardana en Lloret de Mar (anglès)

Els gravats realitzats sobre Lloret realitzats per Lluís Quintanilla formaven part d'una amplia col·lecció de dibuixos diversos agrupats sota el títol de Madrid Series. D'aquesta manera van ser exhibits al Pierre Matisse Gallery de Nova York l'any 1934.

El catàleg contava amb dos prefacis: un escrit per Ernest Hemingway, i l'altre per John Dos Passos. Va coincidir amb l'empresonament de Quintanilla a la presó Modelo de Madrid i va resultar tot un al·legat a favor de l'artista per afavorir el seu alliberament.


Foto 1

Lluís Quintanilla neix a Santander l’any 1893 al si d’una família conservadora i morí a Madrid, a l’edat de 85 anys, després d’haver passat 37 anys d’exili, primer a Nova York i després a París.

Dibuixant i muralista, s’inicia amb el cubisme de la mà de Joan gris a París, amb només 18 anys. Quatre anys després, s’instal•la a Madrid i començarà a freqüentar l’ambient intel•lectual i polític de la ciutat i personatges com Joan Negrín o el seu paisà Lluís Ariquistain.

A l'octubre de 1934, Quintanilla va ser encarcerat durant vuit mesos per haver acollit, al seu estudi, el comitè revolucionari de la revolta d'octubre. Els dibuixos fets durant aquest temps són retrats de bona part de les persones que formaran part del govern de la II República durant la guerra civil.

Va rebre el suport d’escriptors com Hemingway i John Dos Passos o André Malraux per al seu alliberament.

Després de lluitar al front de Madrid, i després de la caiguda de la República, s’exilia als EEUU, on enceta una carrera artística prou rellevant en els camps de la il•lustració, el dibuix i els retrats a l’oli.

Un any després de la mort del dictador, Quintanilla torna a Espanya on mort l’any 1978.

Foto 1: Segons el fill de l'autor, Paul Quintanilla, la foto va ser presa a Lloret de Mar l'any 1933. A la dreta, Quintanilla, juntament amb Andres Segovia i uns amics.

Fonts: The Art and World of Luis Quintanilla.

The Prints of Luis Quintanilla.A Catalogue Raisonné

Casa de la Vila

2011-01-14T22:40:00.001+01:00

Inaugurada l'any 1872, la Casa de la Vila ha realitzat multitud de serveis a Lloret, com a oficina de correus o escola pública, per ser finalment seu del govern de la vila. Fou projectada pels arquitectes Félix de Azúa i Martí Sureda i Deulovol. Segons comentà l'Esteve Fàbregas i Barri, "és possiblement, la única Casa Consistorial d'Espanya que ostenta a la façana l'escut d'armes d'Amadeu I de Saboia"

Font: Àngel Toldrà Viazo 1900-1920 circa. Servei de l'Arxiu Municipal de Lloret de Mar

Festa del Traginer

2011-01-01T19:50:00.001+01:00

Un traginer és una persona que treballa transportant mercaderies, usant bèsties de càrrega com el cavall, el ruc, la mula o el bou. Durant molts anys feren possible l'intercanvi tant de mercaderies com d'informació entre masos, pobles i ciutats.

Han existit diversos tipus de traginers . El Traginer de garrot era el que portava les mercaderies a l'esquena de l’animal. El Traginer de mar o de ribera era el que recollia la càrrega arribada per mar i la portava cap a les cases dels comerciants. El Traginer de carrera era el que transportava mercaderies a pobles molt allunyats del punt de partida.

Als països catalans han existit múltiples gremis de traginers. A Barcelona el 1459 els foren concedides ordinacions conjuntes amb els llauradors i hortolans. Hi hagué gremis de traginers a València, i el segle XIV a Mallorca i a Manresa. A Mataró es desenvolupà un gremi de traginers i carreters el segle XVIII. A Berga els traginers eren inclosos dins la confraria de Sant Eloi, amb ferrers i fusters. També hi hagué un gremi de traginers a Vic i Alacant.(Font: wiquipedia)

La Missa del traginer ( 7 de gener ) Primera Missa vespertina

Així bateja el nostre lloable historiador lloretenc, Esteve Fàfregas i Barri,

Tots els anys, a l'epileg de les festes nadalenques — el matí del 7 de gener —, des de 1628 - actualment ha sigut la data de celebració modificada, traslladada al diumenge més proper a les jornades plenament catalanes: st. Jordi i la Verge de Montserrat —, a l'ermita de la Verge de les Alegries es celebra una festa molt breu i senzilla. Es oficiada una missa solemne amb ofertori per als difunts. Encaixen les paraules de l'Esteve Fàbregas:"Per consolació dels pagesos."

Succeí així; segons la tradició un dia — era ja capvespre - parlem del segle XVII — després de quasi 200 anys d'haver deixat d'ésser església parroquial l'esmentada ermita, s'encertà a passar, junt amb el seu pollí, el traginer lloretenc, de nom: Andreu. Feia camí de retorn a casa seva acabada ja la feixuga tasca del dia. Amb sorpressa veié com de dintre la capella sortien certes lluminàries i percebia les notes de perfectes cantúries. "Te fum — exclamà el traginer — misses en aquestes hores? Fermà lleugerament l'animal i evitant tota fressa — així de puntetes — s'adreçà a l'ermita.

Arreconà el gruix del cortinatge. Amb respecte descobrí la testa. Les seves mans tremoloses sostingueren la barretina i barroerament es persignà inmediatament... El seu olfacte fou acariciat pel perfum de l'encens i les flames dels ciris.

L'ermita apareixia plena. Les dones - al costat esquerra - cobrien el seu cap amb la blancor de les caputxes. Tothom agenollat. La pregària era fervent. El celebrant deia missa de "rèquiem". Dues rengleres de ciris cremaven a cada costat de la Verge dalt el seu cambril i amb llurs tremoloses resplendors omplien l'altar de festa. Fins era com manifest un somriure en el rostre de la Verge... Un escolanet féu la col.lecta. Tots deixaren caure llur òbol a la brillant Safata.

Andreu diposità també la seva ofrena i meravellat seguí devotament tot el contingut de la cerimònia litúrgica. Però no reconegué absolutament ningú. Es féu ofertori: pietosament oferiren la candela tot besant l'estola del celebrant...

Acabà la missa. El sacerdot - amb el calze a la mà — es retirà. Els ciris foren apagats per l'escolanet, però els assistents restaren immòbils al seu lloc, perllongant les pregàries... L'Andreu es persignà altra volta. S'espolsà les genolleres i com qui somnia sortí a fora. Muntà el seu pollí i lleugerament anà cap a casa seva...

"Hala, no diguis, que no tens pas ànsies. Ses sopes ja són fredes com aigua des canti. On redimoni eres?" La seva muller així sortí al seu encontre. Ell - plenament emocionat — manifestà el seu secret.

No fou pas ben ac.ceptat almenys de moment. Així fou el diàleg:"Que et penses que venim de s'hort? Vols dir que no ho es soniat tot això ?." La familia, amics i el mateix rector no el volien pas creure, fins que resolgueren junts amb l'Andreu de pujar novament a l'ermita per comprovar-ho.

Nova sorpressa. La capella romania tancada. El paviment tan polit com si acabessin de fregar, cap petja enlloc. Perfecte ordre en el mateix altar...Una boireta suau enterbolia la nau i els mateixos ciris - calents encara - no podien pas encobrir que havien servit.

Damunt la credença, la safta de les ànimes i tot el seu contingut. El bon lloretenc reconegué i fixà amb el dit tremolós la moneda oferta. A la sagristia - dintre el perolet — un manyoc de candeles apagades...

Ja ningú dubtà de les paraules de l'Andreu. Així fou descifrat el seu missatge: tots reconegueren com les ànimes de molts lloretencs que reberen sepultura —"sebollits a redós de l'església vella" — mancant-les potser, satisfer quelcom, es reunien algun cop a l'any per a presentar al bon Déu el sacrifici Eucaristic.

Tots coincidiren: calia ajudar-los i per això — cada any — continua celebrant-se al santuari de les Alegries, una missa cantada i amb ofertori per als difunts.

Actualment ha desaparescut el gest de l'ofrena de les candeles. Per perpetuar el fet i la mateixa tradició, tal volta dues mans innocents de la mateixa asamblea assistent podrien atansar-se a l'altar i fer ofrena de dos ciris encesos.

Del full ja expressat del calendari lloretenc crec debem valuar-ne les darreres paraules:"Però, no hauria estat, tal vegada, aquella del traginer vident, la primera missa vespertina?".

En aquest cas doncs, a Lloret de Mar fou encetada la celebració de les misses vespertines. Cal agrair també al sr. Esteve Fàbregas, que en la modèstia del seu treball escrit ens faci obrir els ulls a semblant fet.

( A les pàgines 66-67 del llibre "LLORET DE MAR" d'Esteve Fàbregas i Barri, trobareu en el contingut de "Festes a Lloret" la narració d'aquest fet. )

Autor:Manuel BOADAS i NUALART

Font: Lloret Gaceta 05/04/1979

Més Informació: El traginer Salvador Austrich Burcet, per J.M. Galí, Quaderns de La Selva, 19, 2007

Esteve Carles i Torruella

2010-12-26T18:55:00.001+01:00

Esteve Carles i Torruella (Blanes, 1851-Lloret de Mar, 1934) fou mestre de l'escola pública de Lloret durant prop de 14 anys i en deixà un grat record entre els seus alumnes. En 1965 es construí el primer centre educatiu de la vila, que en serà batejat en el seu honor.

Enamorat de la mainada i ple de bona voluntat, l'il.lusionava ajudar a redimir-la en la mesura de les seves forces. Es féu mestre. Tenia 20 anys quan en 1872, a la Normal de Girona, se li concedia el títol de Mestre Superior amb la qualificació de "SOBRESALIENTE". Es va casar amb Joana Port i Llinàs, natural de Gràcia ( Barcelona ). Tingueren dos fills; Aureli i August.

Durant 15 anys exercí com a mestre en escoles privades. Primerament a Barcelona, com a Professor al "COLEGIQ ACADÈMIA". Tal vegada nostàlgic de la seva vila, tornà a Blanes, col.locant-se en el Col·legi de "SANTO TOMÀS DE AQUINO". Més tard, en el "BLANENSE". Per últim, en el seu propi "CENTRO EDUCATIVO E INSTRUCTIVO", que comptava amb molta matrícula.

El Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts es creà per R. D. de 18 d'abril de 1900. Abans, tot el referent a instrucció i escoles depenia del de Foment. Essent Ministre d'aquest darrer Ministeri, el Sr. Navarro Rodrigo, s'aprovà la Llei de 16 de juliol de 1887 en la que s'establia que els mestres en propietat de les escoles públiques de primera ensenyança tindrien dret a jubilació des del primer de gener de 1888. Aquesta Llei influí en el Sr. CARLES de tal manera que el decidí a deixar l'ensenyança privada i passar-se a l'estatal. Féu oposicions i les guanyà. Era l'any 1888. Fou destinat a una de les dues escoles de nens de Cassà de la Selva.

Se li oferí la possibilitat d'un trasllat a la unitària de nens de la riallera vila de Lloret de Mar i l'aprofità. Hi exercí per espai de 14 anys ( 1907-1921) en què es jubilà forçosament per haver complert els 70 anys.

Durant els anys d'exercici a Lloret, a l'igual que li havia ocorregut a Cassà, el senyor CARLES hagué de lluitar amb dues escoles privades. D'un costat el Col.legi de Ntra. Sra. de Loreto, regentat pels Germans Maristes. De l'altre, amb l'Escola Horaciana (1907) i l'Escola Instructiva (1918) que per aquells anys va funcionar a Lloret de Mar, patrocinades pel grup de lliurepensadors, amb bons professors. Mai no permeté el senyor CARLES que es parlés mal dels alumnes que anaven a altres escoles. Fou una de les poquíssimes persones que, a la seva època, el poble de Lloret va estar d'acord en anomanar-lo senyor: EL SENYOR CARLES.

Durant els anys d'exercici a Lloret, tingué el domicili en la pròpia Casa de la Vila, segon pis, on el matrimoni convivia amb llur fill Aureli, nora, Sra. Dominga, i la néta, Quimeta que va estudiar el Magisteri. L'escola pública de nens estava també situada a la Casa de la Vila, però en una sala de la planta baixa, la més propera a la platja. S'hi reunien uns 80 nens. Els petits, en llargs bancs de fusta, i els grans, en pupitres molt vells. Avui, que s'aspira a un màxim de 25 alumnes per aula i mestre, resulta difícil entendre com era possible que aquells mestres de fa tres quarts de segle, en locals no sempre adients, amb un mobiliari de l'any de la Quica, poguessin obtenir bons resultats. I els obtenien.

El senyor CARLES n'és una prova. De la seva escola varen sortir alumnes molt avantatjats, que després han aconseguit ocupar càrrecs i funcions importants en la vida i en la societat. Entre ells, em plau citar a D. Joan Fàbregas i Garriga, Director de la Ford Motor Ibèrica per a tot Espanya, i Esteve Fàbregas i Barri, autor, entre altres llibres, d'ALBA DE PRIMA i "LA SERP ES MOSSEGA LA CUA". Els mereixements dels senyor CARLES no queden pas disminuïts pel fet de comptar com ajudant amb el Sr. Huguet, marit de Da. Luisa { sic ), la mestra de l'escola de nenes. També recorria

als monitors per a facilitar-li la seva tasca educadora.

Utilitzava els nens més grans. L'escola del senyor CARLES, tan a Cassà com a Lloret de Mar, fou una escola modèlica. Ho demostren els sis Vots de Gràcies de la Junta Provincial d'Instrucció Pública, els set de la Junta Local, el que la Junta Provincial, en sessió de 31 de maig de 1904, el proposés per l'ingrés en l'Ordre Civil d'Alfons XII i el que la Junta Central de la Ensenyança, de Madrid, qualifiqués de "SOBRESALIENTE" la Memòria escrita i presentada pel senyor CARLES l'estiu de 1908, quan ja portava un any com a mestre de Lloret.

Les hores diàries de classe eren sis:: tres al matí i tres a la tarda. La del dijous era festiva. Si els treballs manuals li agradaven molt, de les matemàtiques n'era un devot. Algunes de les lliçons donades per ell a l'escola eren pròpies del Batxillerat. "Es possible - solia dir - que el noi, un cop gran, no hagi de fer servir gaire la Història o la Geografia, per exemple. Però no podrà prescindir mai de l'Aritmètica i, sobretot, de la Geometria, tant si és fuster, com manyà, mestre d'obres, paleta, lampista o negociant. Per això escrigué el seu "Nuevo Método para la enseñanza de la Aritmètica", amb gravats, equivalències mètriques I nombrosos exemples pràctics. Un llibre que pogué servir de consulta als seus deixebles un cop acabada la seva escolaritat. També publicà un "Programa-Resumen" per seccions generals de les diferents matèries ensenyades a l'escola. Foren editats a la Impremta Dolors Torres, Plaça de la Constitució, 9 de Girona, l'any 1909.

Les classes eren sovint pràctiques. S'auxiliava de mapes. El cos humà s'estudiava en unes cartolines, com si fossin els fulls d'un llibre, des de l'epidermis fins a l'esquelet, passant pels músculs i els òrgans interiors. Es disposava d'alguns aparells de física. Es feren visites escolars col.lectives a la Granja Avícola del Sr. Riera i a la indústria cerera de la Vda. Bonhome. Cada any, en acabar el curs, es celebraven exàmens públics a la mateixa escola. El Sr. CARLES tenia molt punt en què els seus alumnes quedessin bé i es lluïssin.

Els nens grans tenien cura de les flors dels jardinets que l'Ajuntament havia plantat per embelliment del Passeig. Era un procediment formidable per responsabilitzar la mainada,per educar-la, per acostumar-la a respectar les plantes. Una de les característiques principals del senyor CARLES, com a mestre, era el zel extraordinari que va mostrar sempre pel l'alumne, no sols en l'aspecte didàctic, sinó en l'humà. Passava ànsia quan un alumne estava malalt o quan, a la classe, es mostrava trist o nerviós. El cridava o bé ell mateix s'hi acostava, per esbrinar què tenia, què li passava.

Fou realment un veritable "segon pare" per els seus alumnes. El respecte per a tots, la justícia i la moderació en aplicar els càstigs, si calien, eren remarcables. També ho era la seva correcció en el parlar. Una anècdota que m'han explicat el retrata bé. Un dia en què, sense voler, al senyor CARLES se li escapà el mot "punyeta", s'armà una avalot entre els nois:"El mestre ha dit punyeta! El mestre ha dit punyeta!", repetien els nens astorats. No se'n sabien avenir.

Entre els seus alumnes hi havia un grup que en deien de "vigilats". Eren fills de famílies de bona posició econòmica que no dubtaven en preferir un bon mestre per a llurs fills que no l'escola confessional dels Maristes, malgrat "vestís més", l'anat-hi. Portaven un davantal de teixit de ratlles i, com a distintiu, un collet blanc planxat. El Sr. Huguet, l'ajudant, era el que cuidava d'acompanyar-los personalment

a casa seva.

Són incomptables les lliçons de civisme i de pulcritud rebudes pels alumnes del senyor CARLES. També, quan convenia , sabia actuar amb energia. En la festivitat del Corpus, els seus alumnes assistien a la processó corporativament i, a l'església, tenien sempre reservats els primers bancs. Un any que, en arribar-hi, es varen trobar amb els bancs ocupats per altres persones, el senyor CARLES féu tornar els nens a l'escola, fins que l'agutzil va anar a fer-los-hi saber que ja tenien els bancs de preferència a la seva disposició.

En jubilar-se, et senyor CARLES va instat.lar-se en una casa particular llogada. L'escriptor Tomàs Roig i Llop hi passà alguns estius. En parla en el primer volum de les seves "Memòries". Referint-se al senyor CARLES, m'escriu en una carta:"Sé que havia estat molt bon mestre i, a més el veia sempre rodejat de sincera simpatia per part dels lloretencs".

Matava els lleures al "CASINO" del Passeig. No estava mai inactiu. Es dedicava a resoldre problemes de trigonometria. Quan l'any 1920'el canonge Dr. Vllà fundà l'Escola Parroquial, que va confiar al benemèrit lloretenc adoptiu Mn. Pere Torrent, va demanar la col·laboració del senyor CARLES, el qual anava una horeta a l'escola de l'Ave Maria a ensenyar "quebrados".

Esteve Fàbregas ens el descriu així, en els seus darrers anys:"... amb el seu bigoti blanc, un poc torrat pel fum del tabac; amb la seva gorra Wilson — una gorra amb visera de xarol, d'un tall mig oficial - i el seu caminar feixuc, a conseqüència del reuma, amb els camats de les calces plegats sobre el revés dels peus... Tret del reumatisme, no havia estat mai malalt..." Morí de vell, el 27 d'agost de 1934. tenia 82 anys.

Autor: Lluís M. Mestres i Martí. Lloret Gaceta, 1978

Vista de l'església

2010-12-21T21:08:00.001+01:00

Així era l'església de Sant Romà abans de l'esclat de la Guerra Civil. Pareu atenció en els elements d' inspiració àrab que recobreixen la porta d'entrada i que després de la contesa bèl·lica desapareixerien. Sembla ser que aquest estrany afegitó data dels anys 1913-1914. Les obres del cos central de l'església s'encetaren a l'any 1509 i acabà el 1522, seguint les línies del gòtic català i que en serví de refugi, amb muralles, solc i porta llevadissa, davant els atacs dels pirates berberiscs i turcs.

Foto treta de Moncomic

Arròs de l'Art: Lloret de Mar, sabor d'Europa

2010-12-02T17:46:00.000+01:00

ARROS DE L'ART: LLORET DE MAR, SABOR D' EUROPA

Algun recercador de la vida local de Lloret de Mar -com Esteve Fàbregas- havia parlat de l' arròs de l'art, un antic plat de pescadors ja desaparegut.

Però, en el context gastronòmico-turístic actual de Lloret de Mar, parlar d' un plat ja esdevingut obsolet, és com parlar de vedelles i bous a un vegetarià...Sortosament, a vegades les coses es trabuquen, i a partir de l' arrelament, coses ben locals poden tenir una projecció internacional.

Es el que va ocórrer amb aquesta antiga recepta, que ha projectat el nom de Lloret arreu d' Europa. Això gràcies al cuiner Francesc López Joaquina (del restaurant Dafne, del Casino de Lloret).

En efecte: aquest reconegut coc-que va ser Premi Taittinger l' any 1991- va portar l' Arròs de l' Art (a més, respectant el nom original, cosa que els cuiners no solen fer) al concurs "Primera Copa d' Europa dels Sabors Regionals". Aquest certamen ha estat convocat per l' Assemblea de les Regions d' Europa l' any 1995 i ha transcorregut a la regió francesa de Poitou-Charentes. L' any 1997 aquesta Copa de sabors regionals tindrà lloc a la regió neerlandesa d' Utrecht.

Joaquim López Joaquina hi representava Catalunya, i a la memòria del plat exposava, explícitament, la pertinença del plat al patrimoni de la cuina lloretenca. Malgrat que partia del handicap del desconeixement, a Europa, de l' entitat i identitat de la cuina catalana (que passa, malauradament, per "espanyola") i del desconeixement, per part del jurat, d' elements com el desitjable punt "grenyal" de l' arròs- propi de la nostra cuina, com per als italians ho és el punt "al dente" de la pasta-, va obtenir una Menció Honorífica.

L'ORIGEN D' UN PLAT

"Un bon dia, bo i conversant amb el meu amic Jordi Garriga, "chef" i propietari del restaurant Mas Romeu, de Lloret de Mar, em va ensenyar uns llibres d' Esteve Fàbregas i Barrri- comenta Francesc López Joaquina-, insigne literat i fill de la població, en què l' escriptor feia referència a un plat d' arròs que preparaven els pescadors de l' "art" de Lloret a començaments de segle".

Francesc López Joaquina va contactar amb el darrer "patró de l' art", en Quimet, conegut també per en Lleva- Joaquim Vilà Illa- (al qual recentment, li havia estat retut un homenatge i que, poc després ens deixà, als 88 anys, l' any 1994), el qual li va explicar les característiques de la recepta.

Naturalment, el cuiner l' ha hagut d'adaptar.Val a dir que , en general, l' enfrontament dels cuiners amb la cuina tradicional és conflictiu. Sovint, tendeixen a mistificar i desnaturalitzar aquests plats d' origen popular, a amagar-ne el seu origen, etc.-i en tenim un cas ben emblemàtic amb dos cuiners que han publicat llibres, Ignasi Domènech (ja desaparegut) o Josep Lladonosa i Giró, que ens proposen receptes d' un suposat origen popular o geogràfic concret sense criteris raonables.

No és el cas, sortosament, que estem comentant, ja que hi ha hagut una documentació suficient i una explicació ben concreta i detallada de l' origen de la recepta. Esteve Fàbregas i Barris, altrament, al llibre Senyora i pastora, ja havia l'havia documentat suficientment."Per aquest arròs- ens diu l' escriptor lloretenc-, el patró escollia les millors peces entre les hagudes...Menjaven en plats de terrissa ordinària, dels anomenats "plats negres", amb cullera de fusta".

L'ART DE FER UN ARROS

També la selvatana Clara Perxachs, al llibre La cuina de la Selva ens documenta aquest Arròs de l' Art, a través d' una conversa amb l' avi Lleva."Hi havia gent- ens diu- com l' avi Lleva capaços de menjar-se un quilo d' arròs ells sols". I afegeix:"Marxava de casa amb un cistell amb el quilo d' arròs, quatre tomates de penjar o madures del temps, depenia, un pa de dos quilos, una o dues cabeces d'ais (sic), vi del poble, oli, cebes...L'arròs el feien a Canyelles quan havien acabat de pescar i allà, sota unes mates, era on amagaven la cassola de terrissa, la llosa (sic) per remenar-la, les quatre pedres per encendre-hi el foc.". La font més propera era de gust ferruginós i, per tant, se'n procuraven d' un altre lloc.

L' arròs de l'art agafa el seu nom, naturalment, de l' "art" de pesca.També es diu "dinar d' aixugadors.Cada art de pescar, a Lloret de mar, tenia quatre homes fixos, els "eixaugadors" (eixaugar vol dir, precisament, treure l' art de pesca- xarxa, etc.- de l' aigua).Anaven a tant per cent amb el patró, i cuinaven o bé ell mateix o un dels eixaugadors. L'arròs es feia amb un sofregit amb calamars o sèpia i peix (coc- mena de lluerna-, pixotes- mena de cintes-, pagell, congre, polla o escórpora) que a l'estil dels pescadors menorquins, s'hi servia conjuntament.Havia de quedar caldós i,naturalment, es feia abundant, ja que era un plat únic...I memorable, ja que des d'ara, podem dir, aquest "Arròs de l' art" lloretenc forma part dels "sabors regionals d' Europa". Tot i que aquest arròs remet, més aviat, a un sabor nacional. Un sabor nacional que inclou altres deliciosos arrossos de pescadors. l´Arròs a l´olla dels pescadors de Pineda de Mar, l´Arròs a la cassola, fosc o negre dels de la Costa Brava, l´Arròs amb cabra o cranca dels de la costa i de Mallorca, i així com l´Arròs de vaca (de peix) d’ aquesta illa, l’ Arròs a banda, Rossejats i els arrossos de calder valencians i de la regió de l´Ebre, i tants d’ altres..

Per Jaume Fàbrega

Font: Bona Vida. els Blocs de Vilaweb

Targeta telèfonica de Lloret

2010-11-26T17:16:00.001+01:00

Targeta telefònica de 6 euros emesa l'any 2004 que representa Sa Caleta al davant i la Platja de Canyelles al dors.

Temps de pescadors...

2010-11-21T19:35:00.001+01:00

Aquesta foto l'hem vista infinitat de vegades, reproduïda de mil maneres, simbolitzant el passat, no gaire llunyà de la nostra vila. Però aquests pescadors que mostren el fruit de la seva feina davant de l'ull fotogràfic de l'Emili Martínez posseeixen nom.

D'esquerra a dreta: Pere Oliva, Es Gravadet, Avi Estelat, Es Canari, En Titus, Fill de l’Avi Estelat, Ruscalleda, Ramon Creus Barber,Joaquim Vila En Lleva, Joan Sala Reyné Avi Mossega.

Foto: Emili Martínez i Passapera. Fons Emili Martínez i Passapera. Arxiu Municipal de Lloret de Mar

El Floridita y Lloret de Mar

2010-11-17T18:26:00.006+01:00

Narcís Sala i Parera (1879-1953)

És un dels fills il·lustres de Lloret que va anar a Cuba i que, tot i que mai no va tornar, va ser d'aquells patriotes catalans que sempre van recordar el país. La història de Sala va molt lligada a la del seu oncle Serafí Parera, un lloretenc que després d'un desengany amorós amb una noia de Lloret va desaparèixer. La seva família, expliquen, no en va saber res durant trenta o quaranta anys.

De sobte, un dia van rebre notícies seves. En Serafí havia emigrat a Mèxic, estava molt malalt i volia que algun familiar l'anés a recollir per dur-lo a Lloret, on volia morir. L'enviat de la família per recollir Serafí Parera va ser Narcís Sala Parera, que va quedar parat en comprovar que el seu oncle, que continuava solter, era un gran terratinent. Serafí Parera es va vendre les terres i va començar el viatge cap a Lloret fent escala a l'Havana, on va morir. El seu nebot, quan va conèixer l'Havana, s'hi va quedar en veure que hi tenia més oportunitats de fer negoci que no pas a Lloret.

A l'Havana, hi va fundar el cafè restaurant El Floridita, conegut perquè Ernest Hemingway hi anava a prendre daiquiris. Narcís Sala i Parera no va oblidar mai els seus orígens i va pertànyer a la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, una entitat que ajudava els catalans de Cuba que tenien dificultats.

La seva feina a la societat va ser tan gran que l'any 1929 se li va atorgar el títol de soci d'honor, i es va convertir en el darrer soci que va ostentar aquest títol, malgrat que l'entitat encara avui continua en actiu. A l'hora de reconèixer el mèrit de Narcís Sala, l'entitat va tenir en compte no només la gent a qui el lloretenc havia ajudat sinó també la seva perseverança en la construcció de l'ermita de Nostra Senyora de Montserrat a l'Havana, que és una rèplica de l'església que hi ha a s'Agaró.(1)

Constantí Ribalaigua i Vert (1888-1952)

El periodista cubano Ciro Bianchi Ros ofereix una petita història d'aquest local i parla, en especial, de Constantí Ribalaigua, també conegut com Big Constant o Constante, com li deia el seu amic Ernest Hemingway.

"Había en ese tiempo una taberna famosa llamada La Piña de Plata. Fue fundada en 1819 y se ubicaba a la vera de una de las puertas de la muralla que entre 1797 y 1863 rodeaba y protegía “la primitiva, modesta, sencilla, patriarcal y pequeña ciudad de San Cristóbal de La Habana”.

"El bodegón La Piña de Plata se transformó durante la intervención militar de Estados Unidos en el cuartel general de los buenos catadores norteamericanos y sus cantineros fueron poniendo una nota de modernidad en las simples bebidas primitivas. Después de 1902, cuando se instaura la República, esa taberna recibió el nombre de La Florida, pero con el fluir de los años los mismos clientes le dieron la denominación por la que se le conoce aún. La Florida pasó a ser Floridita “por dejarse querer”, decía Fernando G. Campoamor, historiador del ron. Pero el cambio de nomenclatura debió obedecer a una razón más realista. Había otro bar famoso en la época, el del hotel Florida, en la calle Obispo y los propios clientes sintieron la necesidad de distinguirlos y diferenciarlos.

"Eso ocurrió en tiempos del catalán Constantino Ribalaigua Vert. Llegó al Floridita en 1914, como dependiente, y, junto con dos empleados más, adquirió el bar en 1918.

L'escriptor Ernest Hemingway, un client i amic d'en Constantí Ribalaigua

"Era un hombre emprendedor, de mucha iniciativa, muy trabajador. Entraba al Floridita a las siete de la mañana y se iba de madrugada, cuando despedía al último cliente. Había sido cantinero de algunos de los mejores bares de la capital. En el Floridita, las cosas no le fueron bien al comienzo: debía dinero. Fue así que los almacenistas que proveían el bar le dijeron que le concederían crédito si reconocía la deuda. Constante no lo pensó dos veces. Convenció a sus socios para que les vendieran su parte y, aunque endeudado, quedó como propietario único. De ahí hacia arriba hasta 1952, que es la fecha de su muerte. Cuando ocurrió su deceso, Hemingway escribió: “Ha muerto el maestro de los cantineros. Inventó el Floridita…”

"Constante era un hombre de estatura regular, bien plantado, muy serio. Afable, pero parco. Entablaba el diálogo solo cuando el cliente buscaba conversación. Bebía tan poco que casi podría decirse que era abstemio. En fiestas particulares, si asistía a alguna, no era raro que se diera su trago, pero en el Floridita lo hacía únicamente cuando no podía eludir el compromiso. Creaba un coctel para un cliente y jamás lo cataba antes de servírselo ni después.

"Un escritor inglés a quien Héctor Zumbado cita sin mencionar su nombre en El sexto sentido del barman, vio trabajar a Constante en los años 30. Expresaba:

“Seis de ustedes visitan el Floridita y piden Mary Pickfords. Un muchacho exprime la piña mientras que otro ayudante llena con hielo seis vasos a fin de enfriarlos. Cuando el jugo de piña está listo, Constante lo vierte en una coctelera gigante, toma la botella de ron y, sin mirar, echa una cantidad en la coctelera. También sin mirar, echa en la coctelera el curazao o la granadina. La bebida se bate pasándola de una coctelera a otra, con lo que se forma un semicírculo en el aire. Esta proeza se repite varias veces y Constante entonces saca el hielo que enfrió los vasos, coloca los vasos en hilera sobre el mostrador y con un solo movimiento los llena todos. Cada vaso queda lleno exactamente hasta el borde y en la coctelera no queda una sola gota. Vale la pena visitar La Habana solamente para ver a Constante en acción”.(2)

"Había bebido daiquiris dobles muy helados, de aquellos grandiosos daiquiris que preparaba Constant que no sabían a alcohol y daban la misma sensación al beberlos que la que produce el esquiar ladera abajo por un glaciar cubierto de nieve en polvo y luego, cuando ya se han tomado seis u ocho, la sensación de esquiar ladera abajo por un glaciar cuando se corre ya sin cuerda"

Ernest Hemingway, Islas en el Golfo,1970

Miquel Boadas i Parera (1895-1967)

Josep Luís Maruenda, marit de Maria Dolors Boadas, filla del fundador del Boadas Cocktail Bar, repasa en aquest breu article la historia del famós local del carrer Tallers de Barcelona.

"(...) Esta es la obra de Miguel Boadas Parera, que creó arte para ofrendar desde Barcelona al mundo la continuidad de su esencia profesional. Boadas fue sin duda alguna, una de las figuras cimeras en el arte de elaborar cocktails. Estaba singularmente dotado para esta difícil labor. Era lo que suele llamarse un artista nato. Tanto es así que hoy día puede hablarse de una prestigiosa y reconocida "escuela" Boadas.

Boadas nació en La Habana, un 24 de octubre de 1895. Hijo de emigrantes catalanes, concretamente de Lloret de Mar, provincia de Gerona, vio la primera luz en una taberna que poseían sus padres en la calle Empedrado, en el casco antiguo de la Habana. Por ello se puede afirmar que el ambiente desde su niñez le fue propicio al que más tarde sería célebre barman, y cuyo historial está vinculado al del famoso FLORIDITA de la Habana, del que fue su primer barman, y del que eran propietarios unos primos hermanos suyos, la familia Sala Parera, allá por los años 10. No es extraño durante su etapa habanera verle servir el palco presidencial del famoso frontón JAI ALAI, o regentar el bar del elitista YACHT CLUB.

Contaba Boadas 31 años de edad, corría a la sazón 1926, cuando sintió el deseo de conocer Lloret de Mar, la cuna de sus padres. Fue durante su estancia en esta bella población de la Costa Brava, cuando conoció a una linda muchacha de nombre María, que sería el gran amor de su vida. Este acontecimiento sentimental tuvo indudablemente sus repercusiones en la vida profesional de Miguel, que decidió establecer su residencia en Barcelona.

Fue de un lado para otro, siempre aprendiendo, captando con su fina sensibilidad los gustos del público, sus reacciones en el ámbito comercial y artístico de aquella época. Fueron testigos de su inquietud profesional establecimientos de prestigio como el "Moka", "Nuria", "Canaletas", "Maison Dorée", etc, símbolos de toda una época. De estas observaciones sacaría buen provecho años más tarde.

Al año siguiente, en 1927, contrajo matrimonio con María Ribas Utset, en la iglesia parroquial de San Román, de Lloret de Mar, fijando su nuevo domicilio en la pintoresca y barcelonesa calle de Regomir.

Boadas trabajó intensamente y si 1927 marcó un hito en su vida sentimental, 1933 incrustó un jalón eterno en su vida profesional. Un 24 de octubre de ese mismo año, la jornada aconteció imborrable, naciendo para la Ciudad Condal la futura catedral del cocktail el BOADAS COCKTAIL BAR.

Aquel día constituyó un verdadero acontecimiento de trascendencia ciudadana en la Barcelona de aquella época.

Otro hito importante en su vida familiar lo marcó el nacimiento de su única hija, María Dolores, dos años después de inaugurar el establecimiento que lleva su nombre. Este acontecimiento conmovió profundamente el sentimiento de nuestro hombre, sencillo y afable, sintiéndose totalmente realizado, plenamente feliz.

Miguel Boadas Parera falleció el día 2 de Mayo 1967, rodeado de su afligida esposa María y de sus hijos María Dolores y José. Desaparecía una insigne persona que había tenido siempre el concepto hecho frase de Eugenio D'Ors que dice: "La hora pasa, la pena se olvida, la obra queda".

La obra espléndida que nos legó, la "escuela" del cocktail BOADAS COCKTAIL BAR, es una herencia para Barcelona que se perpetúa magníficamente en María Dolores Boadas su hija." (3)

L'escriptor José Maria Carandell fa un recordatori d'aquest mític local i del seu propietari:

(...) "Fue en 1927 cuando compartió su pasión con una muchacha de su Lloret. Y fue en 1933 cuando encontró un local a la medida de sus deseos, cerca de los otros tres en que había trabajado. Era un minúsculo corredor, en el numero 1 de la calle de Tallers casi esquina a la Rambla. Lo hizo decorar al estilo de “La Florida”, como tantos y tantos lugares hay en Cataluña con un cierto aire cubano. Y como ya no había entrado por la puerta chica ni por la grande sino por la propia, y no tenía aquí un Sala Parera que lo apadrinase lo bautizó con su nombre “Boadas”. Sucedía esto en los años de aquella República en que los barceloneses, acostumbrados a los tradicionales cafés, casi no habían visto nunca los bares de barra y altos taburetes a la americana. Y la gente, con ese simpatico “seny” padre de tantos ahorros, pero también de tantos fracasos, se decía, “El Canaletas tiene vida para largo, pero el Boadas… no durará ni dos años”.

Sin embargo, si duró dos años para ver nacer a la hija, María Dolores. Y tres, para aumentar día a día la clientela con personajes como Segarra – el gran poeta vividor- Jacinto Benavente -el de las mil comedias de salón y un par de buenas-, Opisso – el extraordinario dibujante que inmortalizó el local lleno de aquellos hombres y mujeres “modernos” que tan bien llevó a las novelas Carles Soldevilla- y muchos otros personajes de la vida cultural, política y social de la Barcelona Republicana. Y duró el “Boadas” tanto, que pasó entre dos fuegos cruzados e la Rambla que también escuchó Orwell y que de sus oídos pasaron al “Homenaje a Cataluña”, y reaparecíó en la postguerra tan oscura y tan prohibitiva."(4)

(1) Font:Punt Diari/Laura Juanola 26 de juny de 2004

(2) Font: La historia de Constante, per Ciro Bianchi Ros

(3) Font: Josep Luís Maruenda en Gingiro.com

(4) Font: Blog Cockteleria clásica. José María Carandell. Boadas un triángulo mágico

Es Freu d'en Bot

2010-11-10T08:35:00.001+01:00

Santa Cristina

2010-11-07T08:32:00.001+01:00

Camí dels Atmellers, a l'ermita de Santa Cristina.

Foto: Numisjoya.com

Joaquim Lluhí i Rissech, esperit republicà

2010-10-22T23:38:00.000+02:00

Joaquim Lluhí i Rissech (Lloret de Mar, Selva 1866 - Castellterçol, Vallès Oriental 1929) fou un advocat i polític republicà català. Després d'exercir el magisteri al Vendrell, estudià dret i milità en el republicanisme federal, amb una actitud favorable al catalanisme. Intentà apropar-se a la Unió Catalanista el 1899, però fracassà i deixà Josep Maria Vallès i Ribot per a incorporar-se a la Lliga Regionalista el 1901.

Però també trencà amb aquesta a causa de l'actitud de Francesc Cambó durant la visita d'Alfons XIII a Barcelona el 1904, i fou un dels fundadors i inspirador ideològic d'El Poble Català. Aconseguí d'incorporar gradualment els dissidents de la Lliga cap al nacionalisme republicà esquerrà, i fou vicepresident i ideòleg del Centre Nacionalista Republicà el 1906. Inicialment era partidari de la coalició Solidaritat Catalana, però no acceptà el projecte de llei d'administració local d'Antoni Maura, i fou acusat per això d'ésser-ne el principal responsable de la ruptura.

Des del 1909 cercà el reagrupament de totes les forces republicanes al Principat, i, president del Centre Nacionalista Republicà (1909-1912), organitzà la Unió Federal Nacionalista Republicana el 1910 amb els federals i els membres de la Unió Republicana que no seguiren Alejandro Lerroux. Fou elegit Elegit regidor per la minoria republicana nacional a l'ajuntament de Barcelona del 1909 al 1913. Des del 1912 intentà la coalició amb els republicans radicals, però no acceptà el pacte de Sant Gervasi, i des del 1914 deixà la política activa. També fou president de l'Ateneu Barcelonès (1907-1908) . Cliqueu aquí per llegir el discurs inaugural de l'any acadèmic de l'entitat.

Pere Comas, des de les planes de la revista Mirador l'any 1929, glossava la figura de l'advocat i polític, recentment desaparegut, de la següent manera:

<<(...) Català de soca i arrel, estimava el país com el millor dels fills, patint-ne els sofriments i fruint-ne les joies.(...) Home liberal, n'aplicava l'ideari a totes les manifestacions de l'existència i al seu costat hom aprenia les virtuts excelses de l'amistat sinceríssima i de l'honorabilitat sense màcula.

Conservava sempre pur el culte de la República i el Federalisme.La solució dels problemes de llibertat col·lectiva la confiava cegament al pacte del interessats concertat en un peu d'igualtat.Li repugnava la secessió, no per injusta, sinó per malaguanyada. Entenia que les forces liberals patien conjuntament ací i allà d'una mateixa opressió i que era ben necessari l'esforç total per escapar-se'n.(...)

El seu fill, en Joan Lluhí i Vallescà va ser un polític molt actiu en els convulsos anys 30 de la Catalunya del segle XX. Va ser un dels més ferms impulsors als seus inicis d'Esquerra Republicana de Catalunya i com a Diputat al Parlament de Catalunya, fou un dels principals redactors de l'Estatut de Núria l 'any 1932.

Fonts:

Wikipedia

Esquerra Republicana de Catalunya

Ministeri de Cultura. Premsa històrica

El nostre poeta Felicià Serra i Mont

2010-10-17T12:21:00.011+02:00

I d’aquesta Costa Brava
no n’ha vist el milló indret
qui no ha baixat a “S’Aguia”
i no ha apamat tot Lloret

Felicià Serra i Mont posa les paraules poètiques a un vistós marc que enquadra, des del mirador de Mallorca, a Sa Caleta, el fotogènic Castell d'En Plaja (o com era el seu nom originari, Castell de Santa Maria). Però que podem saber d'aquest escriptor i editor lloretenc?

Felicià Serra i Mont va néixer a Lloret en una casa del barri vell de la riera (a la cantonada que fa el carrer de Sant Oleguer amb el de Santa Cristina) l' any 1900. A casa seva en deien a Cal Xerant. El seu pare era mariner i navega per espai de més de 50 anys segons conta el propi Felicià en una de les seves poesies. A causa d'aquesta vida viatgera, el jove Felicià anà també a Amèrica, en concret a Cuba. Des de 1917 fins a l'any 1923 va desenvolupar tasques de col·laborador i editor de diferents revistes catalanes que es feien a La Havana.

Retornà a Espanya i decidí anar a viure a Barcelona. Alternant Lloret i la ciutat comtal, va escriure Ànimes vincladisses, que serà publicada l'any 1930 dintre de la col·lecció de la Llibreria Catalònia.

Es pot considerar la primera novel·la de tema exclusivament lloretenc:tracta dels amors d'un pescador amb una noia del poble, interromputs per la presència d'una bella actriu de cine que havia vingut amb un grup de rodatge per filmar unes escenes a la nostra vila.

Casat amb la Maria Teresa Turull i pare d'una filla, va entrar a treballar a la Casa del Llibre de Barcelona, on hi seria durant més de 25 anys.

L'any 1947, Felicià Serra publica un recull de poemes sobre la naturalesa, l'amor i la mar, titulat Ginesta, tarongina i alga. En aquest llibre reuní composicions de la seva joventut i també ja de la maduresa, com així explicava en el pròleg. Tenia inèdites obres de teatre i alguna altra novel·la, com la que es titulava Per qué vaig matar.

Tot i viure a Barcelona, al carrer Borrell, Felicià Serra i Mont no oblidava el seu bressol i sovint el trobàvem per Lloret, tot fent tertúlia amb els amics i recordant la seva joventut.

Afectat d'una greu malaltia al cap, Serra i Mont moria el 9 d'agost de 1967 i reposa en el cementiri de Lloret.

Ànimes vincladisses

Situada a la vila i als seus barris i cales, la narració té com eix argumental una trama amorosa (d’en Cisco Gòmbit i la Roseta), trasbalsada per l’aparició d’una actriu de cinema, la Lucienne. La figura, també ben lloretenca, de l’indiano adinerat o del fill d’indianos, la representa el senyor Miquel Tarruga, propietari de finques rurals “no... a Lloret solament: en tenia a Vidreres, a Sils i a Pineda. Fill únic de casa bona, havia heretat els béns de son pare...”

La Roseta viu “a Venècia —la banda de llevant de la vila—“, mentre que “ell tenia sa casa de l’altre costat de la Riera —la banda de ponent.” Hi trobem es Gurugú “a mig camí de Banys... el penyal més encimat d’aquell bell indret de la costa llevantina”, sa Caravera, sa Caleta, la cala d’en Serrahima “de la part amunt de Fenals”, o els carrers de Sant Pere, les Tres Creus, les sales de ball “La Solidez”, “La Nyerra”, “Can Maitanquis”, el Casino..., les fàbriques de la carretera de Vidreres, la plaça amb sardanes de festa o Santa Cristina en dia d’aplec.

El gran espectacle, però, és la filmació d’una pel•lícula en escenaris lloretencs, en una
evocació, volguda o espontània, de la filmació real de la cinta de Josep de Togores i Muntades el 1915, que va significar, segons Esteve Fàbregas, el descobriment
cinematogràfic de la Costa Brava.

Font: La Selva, de Narcís Figueras. pp 110-112

Fonts:

Joan Domenenec i Moner, Lloret Gaceta. Arxiu Municipal de Lloret
Hemeroteca de La Vanguardia, 15 d'agost de 1967

2010-10-09T19:08:00.001+02:00

Així era la portada de la revista Tramuntana de gener de l'any 1965.
Cala Trons verge i quasi inaccessible.

Font: Arxiu Municipal de Lloret de Mar

Lope Mateo Martín, el poeta enamorat de Lloret

2010-10-06T19:20:00.008+02:00

Sobre la biografia de Lope Mateo Martín escriu el publicista Manuel Blanco Castro el següent:

Periodista y poeta español, nació en Salamanca el 5 de junio de 1898 y murió el 6 de junio de 1970. Inició la carrera eclesiástica, cursando Humanidades y Filosofía, que luego cambió por la de Leyes y Filosofía y Letras. Valladolid le brindó la formación, y en esta ciudad castellana conoció al eminente literato Narciso Alonso Cortés, de quien recibió importantes enseñanzas. También fue quien le impulsó a publicar sus primeros versos. Alternó la poesía con las tareas periodísticas. Pronto,a partir de sus primeros escarceos literarios, se hizo merecedor de numerosos premios -más de sesenta-, entre los que cabe destacar el Manuel Llorente, otorgado por la Real Academia. Como periodista formó parte de la redacción del diario madrileño Arriba. Publicó importantes trabajos literarios en la prensa nacional, principalmente en ABC, Informaciones y La Vanguardia. Durante cinco años mantuvo por Radio y Televisión Española la sección "España en las Letras y en las Artes". Como poeta hay en sus versos lirismo, ardiente sonoridad y un extraordinario humanismo. También sintió inclinación por el teatro. Su primer libro, Ráfagas de la selva, data de 1922, y en él se recoge su obra dispersa. Obras en verso: Madre Castilla, Ultima canción de Occidente, Desde tus claras almenas, Y el tiempo se hizo carne, Hablo contigo, España. En prosa: El sendero enamorado, libro de prosa tersa y castiza. Valladolid, donde había vivido casi toda la vida y nacido a la poesía y a la cultura, le nombró hijo adoptivo"(1)

Lope Mateo va ser un estiuejant seduït per la bellesa de Lloret i de les seves gents. Coneixia molt bé Catalunya i va sentir una sincera admiració pel poeta Joan Maragall. Com a col·laborador de La Vanguardia, va fer gran quantitat d'articles reflectint els canvis que Lloret anava assimilant amb l'arribada del turisme els anys cinquanta i seixanta.

A la foto (2), d'esquerra a dreta, Octavio Saltor, Lope Mateo, Joan A. Maragall i Salvador Ferrer Maura, en commemoració dels 50 anys d ela mort del poeta Maragall al Cercle Català de Madrid l'any 1961.

RINCÓN DE SA CALETA
(3)
Roquero labio de mar
que recoge en la Caleta
la sinfonía incompleta
de las olas y el pinar.

La brisa crepuscular
es una cinta violeta.
- La sombra de una goleta
llora Marina al pasar -

Caleta, sonrisa esquiva,
¡qué fragancia sensitiva
ronda tu verde festón

cuando, a tus pies acostado,
tu fiel mar enamorado
late como un corazón!

BRINDIS POR LLORET DE MAR

En una reunión de amigos, a
manteles.
(4)
Para encumbrar la luz de tu destino
con la música dulce de «Marina»,
tu futuro Lloret, ya se adivina
en tu mar y en tu campo peregrino.

Como un árbol de fruto en el camino,
de esperanza tu cielo se ilumina,
mientras deja al volar la golondrina
una siembra de besos con su trino.

Lloret, Lloret de Mar, barca velera
bajo la estrella que en lo azul espera
el rumbo de tu triunfo sin ocaso.

Para empujarte a tu cénit sediento
yo te saludo con mi voz al viento
y por tu amor, Lloret alzo mi vaso.

Fonts:
(1) Revista de Folklore
(2) Hemeroteca de La Vanguardia 15 de març de 1961
(3) Hemeroteca Arxiu Municipal de Lloret. Revista Tramuntana 1 de juliol de 1963
(4) Hemeroteca de La Vanguardia, suplement especial de Lloret de Mar 23 de juliol de 1966

Sa Caravera

2010-09-08T22:28:00.001+02:00

Aigües tranquil·les, invitadores al bany, al relax d'un temps sense rellotges, sota els dolços raigs del sol ·il·luminant Sa Caravera.

Foto tramesa per Rafel Roig al qui donem les gràcies per l'enviament d'aquesta fotografia.

EL CARRER DE LA VILA...

2010-09-03T21:34:00.001+02:00

Foto remesa per Rafel Roig, a qui agraïm la seva col·laboració.

Fenals, en blanc i negre

2010-08-30T21:48:00.001+02:00

Fotos remeses per Rafel Roig, a qui agraïm moltíssim la seva aportació.

Vista aèria de Lloret l'any 1929

2010-05-06T20:20:00.001+02:00

feu clic sobre l'imatge per engrandir-la

Creador Gaspar i Serra, Josep
Font Fons Gaspar
Editor Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Format negatiu vidre

LLUÍS COMPANYS A LLORET

2010-05-02T19:40:00.000+02:00

Aquest any es recordarà l'afusellament del que fou president de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys. Va ser el 15 d'octubre de 1940. Entre tota la documentació que parlarà sobre aquest polític català, segur que no apareixerà cap menció a l'estada que va fer Companys a Lloret. Hi ho sabem per la persona que el va tractar: en Germinal Ros i Martí. Per ell sabrem quatre coses sobre els dies que passà Lluís Companys i la seva família a Lloret als anys trenta del passat segle.

"Es sap ben poca cosa sobre l'estada de la família Companys a Lloret; per raons que explicaré, jo sí que puc parlar-ne.

La família Companys va instal·lar-se a la casa pairal de Can Saragossa ( coneguda també com Can Xardó, i més tard l'Hotel Mañana) des dels primer dies de 1934 (Francesc Macià havia mort el nadal de 1933 i Lluís Companys havia estat elegit president de la Generalitat )

La família que se instal·lava a Lloret la formaven Mercè Micó, barcelonina d'origen tarragoní, que era esposa del president, una dona senzilla i molt religiosa. Feia llarges caminades fins a l'ermita de Les Alegries, s'aturava pel carrer per parlar amb la gent i mirava com la Pepeta Cardona feia puntes de coixí a la porta de casa seva. Amb la mare hi vivia en Lluïsset, fill del president, que havia tingut greus problemes psiquiàtrics i havia estat tractat a Reus a la clínica del doctor Emili Mira. Amb ell tenia un infermer que l'atenia. També la filla del president, Maria, que estava promesa amb Héctor Galli amb qui es casaria més tard. Una dona de servei completava els estadants de Can Saragossa. El president venia els caps de setmana, com un "dominguero" més.

(...)
La família Companys vivia isolada; hi havia relacions polítiques i professionals amb el doctor Manuel Bernat (pare), i també amb la família del conseller Martí Barrera, pare de l'Heribert Barrera que també passaven els estius a Lloret. La gent de la "Colònia", gent benestant i votants de la Lliga Catalana, ignoraven el president; el mateix feien els conservadors de Lloret.

(...)

(1934) Per a la família Companys va ser l'època de les vaques magres. Van deixar Can Saragossa i es van instal·lar al n. 8 del carrer Sant Carles, en una casa que havia estat molts anys Escola Laica, després taller del ferrer d'art Pere Tarrats (Bonanit), i que esdevindria més tard Cal Ros, quan el meu pare va comprar la casa.

La família Companys va retornar a Barcelona a començaments de 1936 i va anar a viure al pis que tenien a la Rambla de Catalunya.

(...)

Descarregueu l'article complet fent clic aquí

Font: Lloret Gaceta n- 729 1 de novembre 2000

2010-04-28T19:21:00.001+02:00

El passat 8 de març passarà a la nostra memòria com un dia en que varen retrocedir 100 anys en els temps. Malgrat a tot el que es va passar, quedaren estampes tan precioses com les d'aquestes fotografies de Santa Clotilde.

Font: Ajuntament de Lloret de Mar

Records d'ahir....

2010-02-17T20:13:00.001+01:00

Aquestes dues fotografies han sigut remeses pel nostre amic i col·laborador, el Francesc Xavier Rotllan, tretes del seu arxiu familiar.

1962. Intensa nevada sobre els carrers de Lloret.

Quan Lloret vivíem a pagès... Apareixen a la foto Pau Gelabert, Lola Camps i Pitu Rotllan, amb una quarta persona no identificada.

Fotos proporcionades per Francesc Xavier Rotllan

CASA FONT (CAN COMADRAN)

2010-02-16T18:37:00.001+01:00

Casa Font ( més coneguda pel seu darrer propietari, l'industrial Ferran Comadran) és una de les edificacions modernistes més emblemàtiques de la vila. Construïda l'any 1877, el seu interior mostra els gustos estètics de la societat benestant que havia fet fortuna a Amèrica.
A l'actualitat, aquesta casa no és accessible al públic tot i la feina de restauració feta els darrers anys. Esperem que l'Ajuntament s'oblidi de dispendis absurds de caire esportiu futbolístic o de sèries de TV, i obri als lloretencs/ques i els nostres visitants aquest exemplar edifici.

Fotos: Vicenç Llavero

CASA FONT

2010-02-07T19:26:00.008+01:00

La Casa Font, ( o com també és coneguda com Cal Conde, Can Piuet o Can Comadran) fou construïda l'any 1877 pel lloretenc Fèlix Torras i Mataró per ordre de Nicolau Font i Maig. Ignorem si en el mateix emplaçament existí abans alguna casa vella que fou prèviament enderrocada. En tot cas, sí que sabem que cent anys abans,el que ara és el carrer de Sant Carles, i per tant, totes les cases que el van formar, no eren res més que un gran camp que figurava a nom de Joan Durall. Ben entrada la segona meitat del s. XIX és quan aquests terrenys es van parcel·lant i edificant.

(...) El propi Nicolau Font i Maig, el 3 d'abril de 1877 obtenia també permís d'obres per a cercar l'hort del carrer Torrentó. Estem, doncs, en el temps de l'expansió de Lloret carrer de Sant Pere amunt.

(...) Recordem, de passada, que Nicolau Font, anomenat per la seva fortuna "El Conde" -si bé no tenia cap títol aristocràtic-, és l'home que adquirí la finca de Sant Pere del Bosc, abans pertanyent al poble, en motiu de les lleis de desamortització de l'època d'Isabel 11. Sembla que li aconsellà aquesta compra el seu parent, llavors Alcalde Agustí Font i Suris. Nicolau Font morí el 7 d'abril de 1908, després d'haver millorat, amb esplendidesa, la finca de Sant Pere. Fins i tot, en el camp literari, aconseguí la col·laboració del poeta Mn. Jacint Verdaguer per a reformar els goig de Sant Pere i arrodonir el Cant a la Creu. Verdaguer, que vingué a Lloret l'any 1898,es va allotjar precisament a la casa Font del carrer de Sant Carles.

Aquesta casa que havia estat encarregada per Nicolau Font i Maig -tornen a centrar el tema— va obtenir el permís d'obres, segons consta a l'arxiu municipal, el 28 de setembre de 1876. En ell s'esmenta una casa amb dos pisos —les golfes i el soterrani hi devien anar implícits— i es va pagar per la llicència 67'50 pessetes.

(...) La casa s'acabà de construir l'any 1877. A la façana, en el remat de la part superior, hi figurà un anagrama amb una N i una F, les inicials del primer propietari. Un cop mort "El Conde" la casa passà al seu nebot Agustí Cabañas i Font. Aquest, al seu torn, per testament atorgat el 22 de maig de 1916, deixà la casa als seus nebots Nicolau i Agust í Cabañas i Llovet. Nicolau Cabañas adquirí la propietat de la meitat que corresponia al seu garmà Agustí en data 9 de maig de 1940. L'esmentada casa, composta de soterrani, baixos, primer i segon pis, golfes i pati, tenia una superfície de 214 m2. (5.568 pm2.), es valorava llavors, a 720 pts. (líquid imposable segons els rebuts de contribució) i tenia destinat al seu servei, com moltes de les cases benestants d'aquell temps, un proveïment d'aigua de mina; en aquest cas concret un quart de ploma d'aigua de la mina denominada "Puig d'En Pla".

(...)El 19 de desembre de 1940 la casa senyorial del carrer de Sant Carles n. 10 i la de la cantonada són venudes per Nicolau Cabañas Llovet a l'industrial tèxtil sabadellenc Ferran Comadran i Torres per la quantitat de 75.000 pessetes.

(...) Amb els anys , la casa, àmplia, se sostres alts, majestuosa, amb una caixa d'escala immensa, resultava poc idònia per a la vida moderna, encara que fos, només, a l'estiu, o en períodes de vacances, com ho feia la família Comadran. En canvi, constituïa un edifici digne, que valia la pena conservar com a prototipus d'una classe de cases senyorials vinculada a les fortunes lloretenques fetes a Amèrica.

Per això, l'Ajuntament de Lloret va fer gestions per a comprar-la i, després de constatar l'excel·lent disposició de la família Comadran, s'arribà a un acord que cristal·litzà amb l'adquisició efectiva el 4 de juliol de 1981, L'edifici de 1877 - la casa de la cantonada i l'hort no entraren en la compra— passava així a propietat municipal. L'edifici, a l'interior, havia sofert força canvis que, encara que superficials i limitats a la decoració, el desfiguraven i perjudicaven. En efecte, s'hi havia instal·lat , feia uns anys, una guarderia particular que encara hi continuava en el moment de l'adquisició per part de l'Ajuntament (Guarderia Tramuntana)

(...) A la casa Font val la pena admirar, entre altres coses, la portalada principal, amb porta de fusta de cedre, el cancell, amb vitralls emplomats modernistes, l'escalinata d'accés, amb barana de ferro a banda i banda fent joc amb un barmi que precedeix a la porta, igualment de ferro artístic, amb llautó a la part superior; les parets estucades, el sostre delicadament pintat gairebé a totes les habitacions de la planta baixa i del primer pis, un lavabo florejat antic, l'escala interior, amb barrots de caoba —que estava pintada tota de blanc i ha estat pacientment rascada i restaurada—, amb aplicacions de llautó, etc. ... Una altra cosa a subratllar és que tots els paviments de la casa, a excepció de les golfes, són fets a base de mosaics policroms, constituïts per tessel·les de diferents colors, amb la particularitat de que cada cambra té el dibuix del mosaic diferent. La contemplació dels diferents dibuixos i colors i la reflexió del treball d'artesania que això representa, ja val la pena. Cal remarcar que aquestes cases i el corrent artístic del modernisme van permetre recuperar unes activitats artesanes importants: les del mosaic, dels vitralls i de l'estuc i esgrafiats, formes d'expressió plàstica que tenen les seves arrels en l'antiguitat clàssica.

(...) El modernisme donà el vitrall català una gran colada. Els vitralls de la casa Font en són una petita mostra. També ho són els treballs en estuc i alguns esgrafiats.

(...)A Lloret cal recordar els esgrafiats d'Adrià Gual a la façana de l'ermita de Sant Quirze. Els estucats i esgrafiats de la Casa Font —a la Casa Garriga també n'hi ha— ajuden a comprendre els gustos de l'època. Com veiem, la Casa Font -futur Museu de Lloret— reuneix excel·lents condicions per a ser la seu dels millors records del passat.

(...) Destaquem, finalment, que l'edifici del carrer de Sant Carles n. 10 està acompanyat d'un petit pati voltat de galeries al que s'entra, des de l'exterior, per una porta de ferro de farga que ha estat restaurada recentment. També han estat refets els remats o pinacles que coronen els pilastres a banda i banda de la porta. Com els originals, han estat fets de terrissa.

Autor: Joan Domènech

Font: Extractes trets de Lloret Gaceta. Edicions del 2 i 9 de maig de 1984

OASI DE PAU I BELLESA...

2009-11-08T13:11:00.001+01:00

Us mostrem més fotografies d'un dels nostres racons més bells: els jardins de Santa Clotilde. Una de les joies més admirades de la Costa Brava.

DETALLS: L'ERMITA DE SANT QUIRZE

2009-09-16T19:19:00.001+02:00

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les

Dos detalls de la porta principal de l'ermita de Sant Quirze, magnificament restaurades, que mostren tot els seu valor artistic.

L'ermita de Sant Quirze és, doncs, la més antiga de Lloret. En efecte, ja s'esmenta el 8 de gener de 1079 quan fou consagrada la de Sant Romà (avui ermita de Les Alegries), dient:

"A meridiei parte similiter terminatur in parrochiae Sti. Ioannis in valle marina et sic vadit per ecclessiam Sti. Chirici."

Font: Ajuntament de Lloret de Mar
Fotos: Vicenç Llavero

30 ANYS DE L'INCENDI A PINARES

2009-08-04T20:03:00.004+02:00

El primer gran incendi de l'era turística

El relat dels fets

Era el 7 d'agost de l'any 1979. Quarts de deu del matí. Tres incendis neixen simultàniament a Montbarbat, Campdaura i l'Àngel de Lloret. En aquest últim punt, el foc es va estenent amb vivacitat i es divideix en dues llengües, una de les quals al llarg del matí aconsegueix travessar la carretera de Vidreres i va a parar a la urbanització dels Pinars. Aquesta urbanització era fa 25 anys un cul-de-sac, sense punts d'aigua, sense enllumenat i amb molts carrers sense asfaltar. Molta gent de l'àrea metropolitana de Barcelona, gent senzilla i sense gaires recursos, hi estiuejava i d'altres, que fins llavors només havien tingut diners per comprar una parcel•la, hi feien càmping aprofitant les vacances de l'agost. Hora de dinar. Molts veïns de la urbanització deixen el plat a taula per fugir de les flames. Vint-i-una persones comencen a córrer buscant refugi, però topen amb un cul-de-sac i queden envoltades pel foc. Intenten fugir per un caminet que algú diu que coneix i que consisteix a recórrer una gran baixada plena de matolls i bardisses seguida d'una pujada amb molt pendent. Més tard se sabrà que aquest camí està en tan mal estat que ni els animals del bosc el fan servir. El foc acaba atrapant els veïns enmig de la pujada que els hauria dut a la carretera, la seva salvació. Alguns van aparèixer calcinats a pocs metres de la carretera.

A l'incendi dels Pinars hi van morir 21 persones de totes les edats. Famílies senceres i infants, el més petit dels quals tenia nou mesos. Un pare que va deixar la família abans de dinar per anar a comprar a la farmàcia va trobar-se amb la família morta quan va tornar. Un avi va tenir la clarividència de fugir amb el cotxe afrontant el foc. L'home anava acompanyat de la seva dona, que va agafar un atac de nervis quan va veure tant de fum, va obrir la porta amb el cotxe en marxa i va saltar del vehicle. L'avi va poder-ho explicar. La seva dona, en canvi, va haver de ser identificada a través de la dentadura . L'incendi de Lloret ha quedat gravat al cap de tots els qui el van viure. El mateix Papa, Pau VI, va enviar un telegrama de condol. El president espanyol, llavors l'Adolfo Suárez, que era de visita al Brasil, va fer el mateix. També els reis espanyols. Tres ministres i el president Josep Tarradellas van traslladar-se a Lloret.

Anys després, es van jutjar els promotors de la urbanització, a qui els familiars de les víctimes consideraven responsables del que havia passat. L'acusació argumentava que la urbanització era un laberint. Que si els carrers haguessin estat pavimentats, l'asfalt hauria fet de tallafoc... La sentència va declarar innocents els promotors. Dels que van fer el foc, mai se n'ha sabut res. Tothom, però, sospita que va ser intencionat. Feia dies que hi havia focs; eren focs petits. Després del dels Pinars, que inicialment també era petit però que es va descontrolar, no hi va haver més incendis. Fa 25 anys les coses eren molt diferents: no hi havia bombers, l'únic hidroavió a Catalunya tenia base a Reus. No hi havia telèfons mòbils i la urbanització Els Pinars es deia Los Pinares. No hi havia les tècniques actuals per identificar cadàvers. L'alcalde de l'època, Joan Domènech, tot emmascarat, feia de bomber voluntari i ajudava a carregar en una furgoneta els morts. Des de l'Ajuntament, atenia trucades de gent que volia saber si amics o parents eren a la llista de víctimes. Domènech recorda com una noia demanava si una amiga seva havia estat ferida o morta. «És rossa», deia la jove per facilitar-ne la identificació. «Senyoreta vostè no s'imagina el que és això. No sabem si són rossos o morenos. »

Autora: Laura Juanola.
Font:Punt Diari 2 d'agost de 2004

Los Pinares de Lloret de Mar: l'incendi que va fer reaccionar tothom

Un foc presumptament intencionat va causar la mort de vint-i-un residents de la urbanització lloretenca que hi van quedar atrapats.

El país encara no havia començat a caminar per la via de la democràcia quan un incendi en una urbanització de Lloret de Mar, Los Pinares, va posar en evidència, el 7 d'agost del 1979, que l'especulació sense escrúpols del sòl i els minsos serveis d'emergències eren vestigis d'un passat que encara eren massa presents.

Els serveis en matèria d'emergències estaven pràcticament limitats a voluntaris que s'oferien a col•laborar en els pocs parcs de bombers que hi havia. D'altra banda, l'especulació del sòl que va marcar les dècades dels seixanta i setanta anava omplint la geografia d'urbanitzacions mancades dels equipaments més essencials. A la majoria de les urbanitzacions els promotors es limitaven a vendre parcel•les a més o menys bon preu i, com va passar a Los Pinares, a dotar-les d'uns vials interiors que anaven a parar a un cul-de-sac. Això va fer que vint-i-una persones que intentaven fugir de les flames d'un incendi que va tenir tres fronts –Campdaura, Mont Barbat i l'Àngel– quedessin atrapades pel foc perquè se'ls van acabar els vials per on intentaven fugir-ne, amb els seus vehicles primer i després a peu, abans que aquells arribessin a connectar amb la carretera. Per acabar-ho d'adobar, a la urbanització tampoc no s'hi havia previst l'emplaçament d'una xarxa de captació d'aigües.

El primer president de la Diputació de Girona de la democràcia, Joan Vidal i Gayolà, va apostar seriosament per dotar el país de parcs de bombers professionals, cosa que va iniciar primer com a president de la Diputació i més tard va ampliar a tot el territori català quan va ser conseller de Governació de la Generalitat.

D'altra banda, es van començar a posar al dia les normatives urbanístiques amb la finalitat que aquell campi qui pugui es convertís en urbanitzacions més decents. Paral•lelament, mentre es formaven els equips professionals d'extinció d'incendis, també es treballava en el camp de la prevenció a través de conservació de pistes forestals, neteja de bardisses de les urbanitzacions i emplaçaments de punts de captació d'aigua en boscos i urbanitzacions.
El cas de l'incendi de Los Pinares va tardar nou anys a arribar a judici, perquè s'havia sobresegut en cinc ocasions, i al final no se'n va treure l'aigua clara. Els veïns afectats van aconseguir portar a judici el representant legal i l'apoderat de Fincas Ibéricas, promotora de la urbanització, sota l'acusació d'imprudència simple o negligència amb infracció de reglaments, i l'Ajuntament de Lloret com a responsable civil subsidiari. Les tesis del fiscal i dels advocats defensors, en el sentit que els únics responsables de l'incendi havien estat els seus autors, van ser acceptades pel tribunal i la sentència va ser absolutòria per als promotors de la urbanització.

Però fins a l'any 1994 Los Pinares no va deixar de tenir carrers sense sortida.

Autor:Fidel Balès
Foto: Josep Monetenegro
Font:Punt Diari 24.02.09

Al cementiri de Lloret es pot contemplar la làpida que recorda a les víctimes d'aquell sinistre que va commocionar la petita vila de Lloret, ara farà 30 anys.

Foto: Vicenç Llavero

Més informació:
Lloret Gaceta 30 d'agost de 1979. Font: arxiu Municipal de Lloret.

A través d'aquest document podeu llegir, de manera detallada, com va ser aquella tràgica jornada.

Lloret de Mar, memòria marinera

2009-08-02T08:32:00.001+02:00

Font: Thalassa 15/05/2009 - TV3

El monument de l'Àngel de Lloret d'Enric Monserdà (1904)

2009-06-25T21:30:00.004+02:00

L’1 de maig de 1904, per la diada de la Mare de Déu de Gràcia, i durant l’aplec que en aquella data es celebrava cada any a Sant Pere del Bosc, s’inaugurà el monument de l’Àngel, situat al cim del turó de Ses Pedres Lluïdores. El monument es convertí en un homenatge a mossèn Cinto Verdaguer, el gran poeta català, autor de “L’Atlàntida” i “Canigó”, que havia visitat Lloret el 1898, amb motiu de la seva col·laboració en la reforma dels goigs a la Mare de Déu de Gràcia i del Cant a la Creu. El projecte del monument de l’Àngel era d’Enric Monserdà i Vidal, pintor barceloní, la part escultòrica anà a càrrec de Frederic Bechini, Eusebi Arnau i Joan Pujol, mentre que la part d’obra fou assumida pel mestre de cases lloretenc Valentí Soliguer. Les despeses anaren a càrrec d’en Nicolau Font i Maig, propietari del santuari, que aleshores tenia 74 anys.

El monument té quatre cares, “haventhi al lloc més vistós y de cara al mar, entre brancas de llorer y bessona llassada, en que s’hi llegeix el nom de L’Atlántida, Canigó, Idilis y Cants Místichs, el medalló ab el bust del eminent poeta catalá Mossen Verdaguer”. (1) Sobre el medalló hi ha un relleu amb la Mare de Déu de Gràcia sota el qual hi ha aquests versos de mossèn Cinto:

“Maria al cel guia / per camí de flors; / anem-hi, correm-hi, / cantant sos amors”.

Al costat també hi ha els medallons del “patró de la costa catalana Sant Pere”, al peu del qual hi ha versos de Dolors Monserdà, i del patró de Catalunya, sant Jordi, amb versos a llaor seva de mossèn Jaume Collell, el canonge catalanista vigatà. També hi ha l’escut de Catalunya i l’escut de Lloret. Al capdamunt del monument hi ha l’Àngel, de cara a mar, el qual, amb una mà assenyala el santuari (2). Aquests són els versos (amarats de patriotisme català i religiositat) de Jaume Collell dedicats a sant Jordi, gravats al monument i que es troben just a sota de dos escuts, un de les quatre barres i l’altre amb la creu de sant Jordi, dues ensenyes omnipresents en l’imaginari simbòlic del catalanisme de finals del segle XIX i inicis del XX (3):

“De la fe martyr sagrat / a la terra catalana / deuli pau y llibertat”.

Aquests són els versos de Dolors Monserdà dedicats a Sant Pere:

“Sant Patro de esta encontrada / benehiunos llars y fruyts / y al Cel donaunos entrada”.

En una altra cara del monument (4) hi ha un escut de Catalunya, a sobre del qual hi ha una creu gravada i la inscripció en llatí “Deo et pro patria”. A sota del dit escut hi ha la data en què es construí el monument, 1903, i, més a sota encara, la següent inscripció: “A major gloria de la Verge Maria de Gracia feu erigir aquest monument son devot Nicolau Font y Maig”.

La simbologia nacional catalana, tant present en l’art modernista de l’època, i que podem admirar en la creu de terme de Puig i Cadafalch, la trobem en aquest monument dedicat a Verdaguer, en els escuts de les quatre barres i de Sant Jordi que podem veure sota del Sant Jordi matant el drac (5) (recordem que aquest element també és present a la creu de terme de Puig i Cadafalch) i en el vestit amb el qual va abillada la representació de la Mare de Déu de Gràcia que podem veure sobre l’efígie del mestre Verdaguer, i en l’escut de les quatre barres situat al damunt de la inscripció en la qual es cita Nicolau Font.

Els actes de la inauguració començaren a les nou del matí, al cim del turó, al voltant del monument, la part baixa del qual estava coberta amb unes cortines amb els colors de la bandera catalana. El rector de Lloret, mossèn Francesc Xavier Magí, beneí el monument, davant la presència d’en Nicolau Font i el batlle de Lloret, el seu nebot Agustí Cabanyes, dels artistes Enric Monserdà i Eusebi Arnau, del metge i director de “La Costa de Llevant”, Marià Serra, i d’una gentada que envoltava el monument.

Després de la benedicció, el cor de senyoretes de l’Orfeó de l’Harmonia Lloretenca interpretà el cant “Arbre sagrat”, amb lletra d’Emili Guanyabens i música d’Enric Morera. Tot seguit, el doctor Mas de Mataró, féu una al·locució al públic congregat, parlant de mossèn Cinto, i en la qual glossà “ab molt acert l’Art, la Patria y la Fé que digué, estavan armónicament representadas en aquell rich monument, símbol dels sentiments que niuhan als cors nobles dels catalans”. El públic “l’aplaudí en mitj de viscas á Catalunya, á la Mare de Déu de Gracia á Mossen Cinto y al Sr. Font”.

Després es va firmar una acta que s’enterrà en una urna juntament amb poesies de mossèn Cinto escrites en pergamí, premsa i llibres catalans, cants patriòtics i monedes de la Unió Catalanista.

Més tard, la gentada s’encaminà vers el santuari, on s’hi celebrà una missa cantada, i després, davant del santuari, l’Harmonia Lloretenca entonà “Crit de Pàtria”.

De seguida una salva de trets d’escopeta anuncià la sortida de la processó cap a la Creu de terme, de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Al peu de la Creu, l’Harmonia cantà “ab sas tres seccions y ab acompanyament d’orquestra, baix la batuta d’en Pujol [...] l’hermós himne del mestre Candi, lletra de Mn. Verdaguer”.

A la tarda, després de dinar, l’orquestra interpretà sardanes, que foren ballades pels assistents, i amb les quals es cloïa una gran festa de la cultura catalana d’època modernista, semblant a la que s’havia celebrat sis anys abans en aquests paratges, la de la inauguració de les obres de rehabilitació del santuari de la Mare de Déu de Gràcia de 1898.

Finalitzarem aquest article amb les mateixes paraules de l’article que “La Costa de Llevant” dedicà a aquest gran esdeveniment, referides a la gran vàlua del monument de l’Àngel per a tots els lloretencs i catalans:

“Lloret de Mar está d’enhorabona y Catalunya conté en son terrer nova fita gloriosa de la esplendidés de son renaixent art”.

Ampliació de l’article “La inauguració del monument de l’Àngel i l’aplec de Sant Pere del Bosc de 1904”, publicat a “Celobert” de Lloret de Mar (nº35, maig de 2008)

Fonts consultades:

Domènech i Moner, Joan “El cant coral a Lloret”, Club Marina Casinet, Lloret de Mar, 2002
“La Costa de Llevant”, nº19, 8 de maig de 1904

Autor:Felix Rabassa i Marti. Bloc La Renaixensa

Castell de Lloret

2009-06-13T23:34:00.001+02:00

Impressionat foto del Castell de Lloret des de el mar. Sembla quasi bé un edifici fantàstic, tret d'un conte de fades.

Font: wikipedia
Autor: Josep Renalia

Els racons protegits de Lloret

2009-06-13T23:18:00.003+02:00

El Pla director urbanístic del sistema costaner (PDUSC) és un instrument de planejament urbanístic supramunicipal, elaborat d'acord amb la legislació urbanística catalana - Llei 2/2002, de 14 de març, d'urbanisme modificada per la Llei 10/2004 de 24 de desembre.
El Pla vol ser un instrument adequat per ordenar el sistema costaner de Catalunya des de els principis que inspiren el desenvolupament urbanístic sostenible i la defensa de l'interés general, únic legitimador del canvi de l'ús del sòl.

Feu clic sobre la imatge per engrandir-la

Font: Generalitat de Catalunya

Dintre d'aquest pla n'hi ha diversos espais del litoral lloretenc que gaudeixen d'aquesta protecció. Acompanyant l'informe tècnic, hi trobem també una breu descripció paisatgística de l'indret en qüestió.

Són:

Es Pa de Sucre Sud
Canyelles Nord
Muntanya del Ferro Fred
Cala Gran
La Montgoda
Castell de Lloret
Santa Cristina
Treumal-La Vinya Blanca

Per descarregar les fitxes en format PDF, feu clic aquí

Un pregó històric a càrrec de l'Angel Martínez de la Guardia

2009-05-28T15:34:00.006+02:00

L'any 1994, el pregoner de les Festes de Sant Romà va ser l'Angel Martínez de la Guardia. El seu discurs amè i erudit va fer un repas a l' història de Lloret des de els seus orígens fins quasi bé a l'actualitat, i que la revista Lloret Gaceta va transcriure i reproduir literalment.

Podeu consultar el text tot fent clic aquí

Font:Lloret Gaceta, 1994
Digitalització: Arxiu Municipal

Sant Pere del Bosc

2009-05-26T07:36:00.001+02:00

Una caminada a Sant Pere del Bosc i voltants és sempre una experiència gratificant. En especial quan trobes l'altra Creu del Terme, amagada i fora del circuit habitual per arribar al santuari de Sant Pere del Bosc. Localitzada uns metres més avall de la Creu principal, la vegetació ha inundat tot al seu voltant, esborrant quasi bé el vell camí que els pelegrins realitzaven en direcció a l'ermita. Val la pena el seu re descobriment i alhora demanar que es tingui cura d'un entorn paisatgístic de gran riquesa cultural.

Monument a L'Angel	Creu del Terme
Sant Pere del Bosc	Sant Pere del Bosc
La segona Creu del Terme	Perduda i no oblidada segona Creu del Terme

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les

Fotos: Vicenç Llavero

Museu Obert de Lloret (MOLL)

2009-05-13T18:13:00.004+02:00

Open publication - Free publishing - More moll

El MOLL (Museu Obert de Lloret) engloba el patrimoni històric i natural de Lloret i que el visitant poc recórrer de la mà d'aquest fulletó que el guia a través de la nostra vila.

Més informació: Lloret Turisme

Font: Ajuntament de Lloret de Mar

Santa Cristina, juliol de 1963

2009-05-13T17:38:00.001+02:00

Feu clic sobre la imatge per engrandir-la

Aquesta foto ha sigut estreta de la revista lloretenca Tramuntana, a la seva edició de 1963.

SANTA CLOTILDE

2009-04-05T13:48:00.001+02:00

Impressionant instantània l'enviada pel nostre col.laborador Jordi Triado. És una magnífica panoràmica des de Santa Clotilde. Certament, és un privilegi ser d'una vila on tenim aquests paratges...

-Jordi Triadó-

LA NOSTRA "MARINA"

2009-03-19T20:06:00.001+01:00

"Marina", sense cap mena de dubte ha estat i és una de les icones culturals de la nostra vila...

MOSSÈN PERE TORRENT

2009-02-14T19:45:00.005+01:00

"Jo, aquesta medalla, la beso i amb aquesta besada afectuosa penso en tot Lloret"

Paraules de Mossèn Pere Torrent i Crous al rebre l'any 1964, la medalla honorífica Fulla de Llorer de Plata pels seus 45 anys de sacerdoci a Lloret.

Mossèn Pere Torrent i Crous (1888-1970)va arribar poc després de que l'Escola Parroquial de Lloret s'inaugurés el 10 d’octubre de 1920.

El 16 d’agost de 1927 pren possessió de la parròquia el rector Mn. Joan Ferrés i Puntonet. La relació entre la rectoria i l’escola, a partir d’aquest moment, deixà de ser cordial i s’anà deteriorant. Determinats problemes van portar Mn. Torrent a deixar la direcció de l’Escola l’any 1928. El nou director fou un mestre originari del poble cerdà de Prullans, Francesc Aleix.

Mn. Torrent s’havia incardinat ja dintre de la vida social lloretenca i amb els alumnes
avantatjats dels primers anys, convertits, després, en inquiets joves, o amb nova mainada, va anar constituint les seves obres cabdals: l’agrupació teatral “La Talia Lloretenca”, la publicació quinzenal “Aires lloretencs” (1933 – 1936) on el mateix Mn. Torrent, amb el pseudònim de Joan de la Font escrivia atinats comentaris breus de caràcter més aviat pedagògic, la “Biblioteca Popular”, les caramelles, la diada del llibre, la “Bona Premsa”, el cine catequètic, el concurs de pessebres... Fins i tot, al seu moment, havia organitzat un equip de futbol!

Tot això eren exponents de l’empenta del mestre i sacerdot i, sens dubte, li donaven moltes satisfaccions. Però els dies de goig s’estroncarien, també, igual que per a tots els altres sacerdots, amb la revolta del juliol de 1936. Com a continuació de les actuacions contra l’Església del Comitè Antifeixista proclamat poc després de l’esclat del conflicte, començaren les detencions de sacerdots. A Mn. Torrent, igual que als seus companys Mn. Joan Crous i Mn. Joan Vilalta, el van detenir la tarda del 14 d’agost de 1936. A la nit van succeir els fets més indignes. ... Els foren disparats tres de fusell i de pistola arran de cap, fent-los veure que anaven a morir.... Consta que fou alliberat de la presó de Girona ... el 25 d’agost de 1937. Sembla que va anar a viure amb la família, a Estanyol, fins al seu retorn a Lloret el 28 de febrer de 1939.

Em consta que Mn. Torrent va intentar comprendre i perdonar els que l’havien perseguit...

En reincorporar-se a Lloret hi ha un intent de tornar a fer funcionar l’Escola Parroquial, però els temps són uns altres, hi ha dificultats i l’escola no es torna a consolidar. S’hi fa cine per als petits i una entesa posterior de la parròquia amb l’empresari cinematogràfic Joan Carcereny porta a convertir el local de l’Escola Parroquial en el Cine Talia...

Mn. Torrent, mentrestant, orienta la seva vida cap al desplegament del sacerdoci a Lloret i, quan a l’activitat pedagògica, es conforma amb una petita escola particular a la qual al·ludíem al principi d’aquest article, instal·lada al carrer de la Vila núm. 15... i, anys després, al Casal de l’Obrera. La llibreria de la Bona Premsa es trasllada un temps al carrer de Sant Pere i, després, finalment, serà ubicada precisament en terreny parroquial, en un sector del que fou pati d’esbarjo de l’antiga escola. Encara hi és.

A la postguerra Mn. Torrent és nomenat “Delegado local del Ministerio de Información y Turismo”. Imparcialment, tenim la impressió que la seva gestió va facilitar les coses que no pas en va obstaculitzar. I no cal dir, en el cas del català, va seguir fidel a la llengua. En són prova les seves “caramelles” ... i les seves prèdiques.

Un ofici del bisbe Cartañà confirma a Mn. Torrent la seva aptitud per a regir l’escola el 19 de gener de 1949, “teniendo en cuenta las recomendables dotes de buen pedagogo demostradas tanto en sus estudios com en sus años de enseñanza en las Escuelas del Ave Maria de Granada, del P. Manjón”.

El 5 de desembre de 1958, però, morí Mn. Joan Crous i Costa, l’etern company d’estudis... Llavors, el mestre i sacerdot va quedar sol. L’Ajuntament, per intervenció de l’alcalde Fors, li va resoldre el problema oferint-li l’Hospital Municipal com a nova llar. Mn. Torrent acceptà i allà va tenir una cambra confortable i assolellada i estigué ben atès per les monges de Sant Josep. ... Llavors ja havia deixat de fer classe, però no estava inactiu del tot. Des de l’Hospital encara portava a terme una bona tasca d’apostolat procurant el repartiment de les seves famoses “Hojas Culturales”, que qui més, qui menys, quan n’érem alumnes, li havíem ajudat a distribuir. En aquells moments alguna mestra de les Escoles Nacionals li donava algun cop de mà, amb la mainada. També va introduir i fomentar les subscripcions dels lloretencs a “La Família Cristiana” – aconseguí uns 250 abonats -, al “Mundo Negro”, etc. En la seva dolça soledat de l’Hospital Mn. Torrent dedicà moltes hores a la meditació. Aquest exercici el practicava escrivint, a vegades, els pensaments i les notes “per cas d’una mort sobtada”.

El 18 de novembre de 1964 va tenir la seva gran festa. Se celebrava el cinquantenari del seu sacerdoci i en feia 45 que estava a Lloret. El seus ex-deixebles i amics li van preparar una diada d’imborrable record ... el governador civil Sr. Hellin Sol li va imposar la Fulla de Llorer de la Vila.... Amb motiu d’aquesta festa va rebre una gran quantitat de cartes d’adhesió i felicitacions.
...
fins que a un quart de vuit de la tarda del dia 15 de gener de 1970 la seva vida
s’extingí de forma planera.

Extractes de El meu mossèn Torrent, de Joan Domènech, dins Miscel·lània Lloretenca.
Club Marina Casinet. Lloret de Mar. 1995. pp. 203 – 219.)
Font: Arxiu Municipal de Lloret de Mar.

---------------------------------------------------------------------------------------------------

Revista Tramuntana. 1 de desembre de 1964.
Articles de l'Esteve Fàbregas i Barri i d'en Joaquim Ciuró
Veieu articles:

EL CEMENTIRI DE LLORET

2009-02-06T08:37:00.001+01:00

El cementiri de Lloret de Mar (la Selva) va ser projectat per Joaquim Artau i Fàbregas (1876-1946), un mestre d'obres que el va construir entre 1896 i 1901.

La inauguració oficial d'aquest recinte va tenir lloc el 2 de novembre de 1901 i, a partir de llavors, hi varen participar arquitectes i escultors de renom: Josep Puig i Cadafalch, Antoni M. Gallissà i Soqué, Lluís Llimona, Vicenç Artigas i Albertí, Bonaventura Conill i Montobbio, Ismael Smith, Eusebi Arnau... i deixebles de l'escola de Gaudí.

En la formació d'aquest cementiri s'ha de destacar el paper jugat pels particulars que finançaren la seva creació, tant pel que fa a la seva estructura general com a l'elevació de les sepultures. En aquest sentit, cal assenyalar que a principis del segle XX hi havien molts "indianos" que havien fet fortuna al continent americà i que, un cop consolidada la seva posició social i econòmica, decidien retornar a la seva vila natal. Un cop aquí es feien bastir una casa ben luxosa que, a més d'evidenciar la seva riquesa, els permetia viure bé en el món dels vius, i es construïen un bon mausoleu; un altre signe de distinció i que, en aquest cas, els havia de permetre viure bé en el món dels morts.

Al cementiri de Lloret bona part de l'espai està dedicat als grans panteons i als hipogeus, enterraments a terra amb una decoració escultural a sobre. A partir d'una passeig central a on s'ubiquen els enterraments principals i més famosos, la part dreta està dedicada al nínxols i, la part esquerra esta constituïda per hipogeus i petits mausoleus d'estètica neogòtica i adossats entre sí. L'aspecte exterior recorda les construccions similar de l'època amb una tanca de reixa majestuosa, tot i les dimensions reduïdes de la població en aquells anys.

Com passa amb altres municipis de la costa catalana, com Arenys de Mar o Canet de Mar va ser construït en un moment d'esplendor del modernisme que coincideix amb el retorn de molts indians a les seves viles d'origen. Aquests, acabalats i amb ganes de perpetuar la seva memòria, varen encarregar els seus panteons i mausoleus als millors artistes de l'època.

Text i fotos: wikipedia i Ajuntament de Lloret de Mar

Lloret ha museïtzat el cementiri modernista. Aprofitant que hi ha molts turistes que el visiten i que hi ha hipogeus i panteons d'arquitectes com ara Puig i Cadafalch, Antoni Gallissà i Bonaventura Conill, s'han instal·lat uns rètols davant dels monuments funeraris més significatius que expliquen l'any que es van fer, l'arquitecte o escultor que els va fer i quatre aspectes de detall de l'obra. «Són obres d'art», explica l'arqueòleg Joan Llinars. De fet, el cementiri conté algunes de les mostres més significatives de l'art funerari català de principis del segle XX. Llinars explica que aquest art guanya si es té en compte que manté l'entorn i l'objectiu pel qual va ser creat.

La visita al cementiri de Lloret conté 37 elements senyalitzats en català, castellà i anglès. Són panteons i hipogeus amb una gran riquesa iconogràfica. La decoració no té només una finalitat estètica sinó que conté un missatge i té un significat. Hi ha àngels que simulen acompanyar el difunt en el nou món, amb una actitud de serenor i espera. Hi ha art funerari amb heures i plantes enfiladisses que simbolitzen el pas de temps. Hi ha la Mare de Déu o figures femenines sempre amb posició de repòs. Mai amb desesperació sinó d'espera de la vida que ha de venir a partir de la mort. L'art funerari inclou sovint una cal·ligrafia treballada.

Un dels panteons més bonics del cementiri el va fer Puig i Cadafalch. Per dintre té petits mosaics amb lletres gòtiques, escuts i un sarcòfag d'estil medieval. Tot plegat està tancat per un forjat que s'hauria de restaurar. L'Ajuntament vol implicar els propietaris d'aquests hipogeus i panteons perquè els rehabilitin, aprofitant que durant aquests quatre anys el consistori ha arreglat el cementiri i ha pintat i millorat la capella. A la fotografia, hi ha l'hipogeu Camps i Nonell, construït entre 1908 i 1910. És l'únic que és obra d'un escultor i no d'un arquitecte. L'escultor en qüestió és Ismael Smith (Barcelona 1886-Nova York 1972). Tot i que no prou reconegut, Smith és una figura important de la seva època. Va donar una col·lecció de la seva obra al British Museum de Londres, i la Fundació Palau i Fabre té també obra seva. A part d'escultor era també dibuixant, gravador i ceramista. Amb aquest currículum, no s'ha de menystenir l'escultura femenina que presideix l'hipogeu. Al voltant del cap hi té una creu feta amb roses. Les flors expressen la idea de la mort i la combinació entre el roser i la creu donen a la jove que presideix l'escultura un aire de somni. La jove té els ulls tancats i les mans creuades sobre el pit, i destaca perquè la pedra amb què s'ha fet és de color blanc.

Bonaventura Conill és un altre dels arquitectes que va deixar petjada al cementiri de Lloret. Amic de Gaudí, a Lloret va fer el 1903 l'hipogeu Durall i Carreras. L'hipogeu està presidit per un àngel, fet parcialment amb marbre blanc, orant. També va fer altres monuments al mateix cementiri. Un d'ells és el panteó Esqueu i Vilallonga. És la imatge del cementiri perquè està a l'entrada i està presidit per una creu altíssima. Al costat hi ha un drac que sosté una calavera sobre la qual hi ha partides les taules de la llei. Simbolitza el món de les tenebres. El sarcòfag, però, està lluny del drac i s'enfila cap a la creu. El difunt s'ha salvat. Només un detall per acabar, Bonaventura Conill i Ismael Smith col·laboraven a la revista satírica de principis de segle Cu-cut. A Lloret hi van fer feina i al Cu-cut es reien del mort i de qui el vetlla.

Font: Punt Diari- 22 de maig de 2007
Autora: Laura Juanola.

+ INFO:

--------------------------------------------------------------------------------
Més informació
Rosa Alcoy. El cementiri de Lloret de Mar: Indagacions sobre un conjunt modernista. Ajuntament de Lloret de Mar, Col.leció Es Frares 1990

LA MAR NO CEDEIX MAI...

2009-01-31T20:58:00.001+01:00

La mar que canten poetes i mariners no cedeix mai davant del seu embat. Les onades són com braços que volen engolir les roques, i sempre reclama el que l'ha pertangut, com podeu veure a les fotos que ens ha enviat la Sílvia Baró.

Fotos: Sílvia Baró

30 anys de Xino Xano

2009-01-28T22:05:00.013+01:00

"Tot va començar amb uns quants amics de la Naturalesa que, cada diumenge, fèiem caminades pels deliciosos voltants de Lloret. Aviat, espontàniament, se'ns van afegir d'altres. Avui, de vegades, reunim a les nostres marxes, potser 1.300 persones, del país i estrangers, rics i pobres, blancs i de color, moros i cristians. Ningú no pregunta qui és ni com pensa al qui ve, ni demana el perquè al qui ens deixa. Les nostres divises són llibertat i respecte mutu"

Aquesta és la filosofia d'una entitat, el Xino Xano, que porta ja 30 anys organitzant un munt d'activitats. Han recuperat velles tradicions - la tirada a l'art - i les seves marxes han fet redescobrir Lloret a tots els vilatans assistents a a les seves marxes.

Més informació, fotos i anècdotes a la seva interessant plana web

Anunci de la primera activitat del Xino Xano pel 7 de gener de 1979.
Font: Lloret Gaceta. 21 de desembre de 1978

Relació de participants a la I Marxa a Sant Pere del Bosc. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.
Font: Lloret Gaceta 11 de gener de 1979

Cartell anunciador de la marxa a Caulès.
Font: Lloret Gaceta -19 d'abril de 1979

I Marxa a les Ermites de Lloret
Font: Lloret Gaceta - 1 d'abril de 1980

3è Aniversari de l'entitat.
Font: Lloret Gaceta 15 de febrer de 1982

5è Aniversari de la Penya Xino Xano
Font: Lloret Gaceta - 15 de febrer de 1984

Xino Xano a l'Aplec dels Perdons
Font: Lloret Gaceta - 7 de març de 1984

Material extret íntegrament del fons documental on-line de l'Arxiu Municipal

ERMITA DE LES ALEGRIES

2009-01-23T16:51:00.001+01:00

La Festa del Traginer té com a escenari l'ermita de Les Alegries i el seu paratge d'una bellesa natural incomparable i es celebra cada segon diumenge de gener, cita inicial del munt d'activitats que organitza l'Associació del Veïnat de Les Alegries, amb la col·laboració del Xino Xano. El traginer era una figura tradicional de les nostres contrades quan encara no hi havien vehicles a motor i calia portar, poble a poble i per camins pedregosos i difícils, mercaderies i noticies. Aquest ofici perdut té la seva festa i a l'ermita de Les Alegries té el seu homenatge.

Veieu més fotos de la Festa del Traginer d'enguany.

Vols col·laborar al manteniment de l'ermita? Una rajola amb el vostre nom és una aportació simpàtica i duradora. Més informació a la seva plana web.

Fotos cedides pel veïnat de Les Alegries. Agraïm l'aportació de la Montse Xirgu i en Lluís Riera.

Més fotos del temporal

2009-01-17T22:07:00.001+01:00

La Sílvia Baró ha tingut la gentilesa d'enviar-nos més fotos sobre el temporal que Lloret va patir el passat desembre. Des de la Capsa de Fotos el nostre més sincer agraïment a la Sílvia per unes autentiques fotos d'impacte.

I ARA, UNS CONSELLS PUBLICITARIS...

2009-01-16T21:41:00.005+01:00

Fem un ràpid viatge en el temps per mirar els anuncis que les revistes lloretenques reproduïen des de 1885 fins 1984. Un segle de publicitat feta a Lloret.
Feu clic sobre les imatges per augmentar-les.

Font: Arxiu Municipal

DE LA PESCA... AL TURISME!

2009-01-15T06:00:00.001+01:00

Bucòlica imatge de la nostra platja on es barregen vells estris de la mar amb els primers indicis d'un turisme incipient. Eren altres temps, el principi de tot.

Imatge cedida per Jordi Triado

UNS INSTANTS DE PUBLICITAT...

2009-01-14T23:25:00.002+01:00

Anunci publicat a la revista "Aires Lloretencs", de 1933. Font: Arxiu Municipal de Lloret

Foto: Joan Antoni Hernández

Una troballa curiosa: àmfora amb innscripció llatina i gràfi ibèric

2009-01-07T08:48:00.000+01:00

Àmfora que pertanyia a la Col·lecció de l'Angel Martínez de la Guardia, registrada i estudiada per la Maria del Vilar Vilà. Crida l'atenció per què incorpora dues transcripcions idiomàtiques com el llatí i el iber.

Vegeu article sencer >>>>

TEMPORALS A LLORET

2009-01-06T22:28:00.008+01:00

Un cronista dels temporals de 1772 a Lloret de Mar va deixar escrit, "si tornen a veure fornida la platja, no pensin fabricar cap casa a la part de migdia, que el mar se'n recorda dels seus principis". Però els lloretencs de 1872 van construir la Casa de la vila molt més avançada que les altres edificacions i, efectivament, les onades van amenaçar-la l'any 1915 i es van haver de reforçar els fonaments.

Ni les torres se salvaven dels temporals, en un moment que la platja estava menys envaïda per l'obra humana pocs arquitectes van tenir en compte la memòria històrica i els cronistes. En aquesta foto els patis o sortides de les cases senyorials que donaven de cara al mar en el sector de garbí van rebre, ben sovint, l'acció destructora dels temporals. Va ser especialment fort el del 20 de febrer del 1915.

Temporals del 1915 i el 1926 i 27. Esvoranc causat per una garbinada el 1915 davant l'ajuntament ( fotos superiors). L' avui carrer Cervantes negat pel mar el 1926. El 1927 va quedar parcialment destrossat el sector de llevant.

El passeig de Lloret de Mar a principis de segle donava de seguida pas a la platja, tot i que l'ajuntament s'hi acostava perillosament. Lloret ha patit menys durant aquesta llevantada del mes de sembre de 2008 , però el temporal més fort que recorden es remunta al 1947, quan les onades van destruir tot el veïnat de pescadors de Venècia.

La història ens recorda que els temporals vénen en cicles d'uns tres anys i que les platges obertes i profundes com les de Lloret, Tossa i Blanes són de les que pateixen més ja que a les ones els és possible agafar més impuls quan s'apropen al litoral, explica l'antropòleg lloretenc, Jordi Drapé.

Font: Diari de Girona 31.12.2008
Autora: Mariona Ferrer
Fotos: Arxiu Municipal - Foto gran: Portada revista Tramuntana, juny de 1965 -Autor: Emili Martínez Passapera - Fons Angel Martínez de la Guardia

Clínica Mental Torre Campderà

2009-01-01T12:08:00.001+01:00

Francesc Campderà i Camins (1793-1862)va fundar Torre Campederà l'any 1884, que va ser considerat el primer centre psiquiàtric privat de tot l'estat espanyol. Batejada com a Torre Llunàtica, es crea per millorar les condicions dels malalts mentals.

La foto de d'en Manel Bernat es recorda com era aquesta edificació centenària, avui dia desapareguda.

Foto: Manel Bernat

Lloret sota el temporal

2008-12-27T22:16:00.001+01:00

Aquests dies de Nadal de 2008 els recordarem pel vent, el fred i la pluja que ens ha acompanyat a les celebracions nadalenques. La Sílvia Baró ens ha fet arribar les fotos de l'estat que es trobava la façana marítima avui dia 27 de desembre a conseqüència del temporal que ha abraçat Catalunya.Imatges que parlen per si mateixes.

Fotos: Sílvia Baró

LA REVOLTA DELS JOSEPS

2008-12-08T17:37:00.005+01:00

" El treball de la Francesca és apassionant i amè; es llegeix com un llibre d'aventures. Es una gran aportació a la història de Lloret; val la pena de llegir-lo i estudiar-lo ... els que estudien "
GERMINAL ROS

"La Cesca Mas,en el seu treball La Revolta dels Joseps inicia la presentació del tema amb una repassada als conflictes feudals
de la Catalunya de finals del segle XVIII i recorda diversos pobles que viuen situacions problemàtiques semblants al cas de Lloret. Parla, després, de forma detallada del conflicte propi dels nostres avantpassats pescadors, de mitjan segle XVIII. Demostra
com, al llarg d'uns quants anys. és va gestant un malestar sentit per tota la població. A continuació, explica i analitza el plet que va portar a l'avalot del dia 24 de febrer de 1788 i comenta, també,les conseqüències que va tenir: l'empresonament de diversos
pescadors, les multes corresponents i, altra volta, el domini del Capítol sobre les masses populars."
JOAN DOMÈNECH I MONER

Germinal Ros i Joan Domènech fan una ressenya bibliogràfica del llibre de la Cesca Mas "La Revolta dels Joseps" a la revista Lloret Gaceta (n.478, 1988).

L’any 1.788 es produí un nou conﬂicte del poble de Lloret contra el capítol de la Catedral de Girona. Llavors, els pescadors lloretencs es negaren a pagar el delme del peix o ribatge als representants del Capítol. L’Ajuntament i tot el veïnatge es posaren al costat dels pescadors i es produí un fort enfrontament entre les autoritats que representaven als canonges i el poble que defensava l’actitud dels pescadors. Es concentrà molta gent davant les autoritats eclesiàstiques i cridaren “No pagueu, no pagueu... que l’Ajuntament no ho vol”. Enmig de la confusió i la cridòria començaren a llençar pedres i taronges per ferir les autoritats i les insultaren anomenant-les lladres i traïdors. Com a conseqüència d’aquests fets, foren processats i condemnats uns quants veïns i, com que set dels vuit processats s’anomenaven Josep, aquest motí fou conegut amb el nom de “la revolta dels joseps”.

Dos anys més tard, pel 1.790, hi hagué un conegut litigi entre el Capítol de la Catedral i els lloretencs. Probablement, la “revolta dels joseps” va servir d’encenall per a reivindicar al rei i al “Supremo Consejo de Hacienda” que la jurisdicció civil i criminal del terme de Lloret s’incorporés a la Corona. Finalment, la vila va guanyar aquest plet que durà 17 anys i va costar 40.000 lliures. A partir de llavors, la justícia no havia d’ésser administrada per un batlle nomenat pels canonges, sinó que l’havia d’administrar un batlle nomenat pel rei.

Font: Consell Comarcal de La Selva

Llegiu l'article al Lloret Gaceta

La Revolta dels Joseps : un conflicte de pescadors del segle XVIII
Francesca Mas i Marquès
presentació: Joan Domènech i Moner ; il·lustracions: Josep M. Barba i Tarafa
Lloret de Mar : Club Marina-Casinet, 1988
96 planes; il·lustrat

+ I N F O
Los pescadores de la Costa Brava ante el Antiguo Régimen: orígenes y geografía del conflicto alrededor de las rentas feudales (1750-1830)
Alfons Garrido Escobar
Universitat de Girona
Veure treball >>

EL CASTELL DE SANTA MARIA

2008-12-07T09:18:00.009+01:00

Majestuós sobre les roques i sorra de Sa Caleta, el Castell de Santa Maria és la denominació originaria que el seu propietari, en Narcís Plaja i Martí, el va batejar. Per a tots els vilatans serà el Castell d'en Plaja, el Castell de la Platja, el Castell o el Castell de Sa Caleta. Però simplement és el castell de Lloret, uns dels símbols més emblemàtics de la nostra vila.

En Narcís Plaja i Martí va concedir una entrevista al setmanari Lloret Gaceta en el que explica anècdotes sobre la construcció d'aquesta obra. Aquí en teniu uns extractes:

(...)"En aquel tiempo, por los años 1933-1935, con mi família pasàbamos
las cuatro semanas que teníamos de descanso en el verano, en la

población de Blanes, —Estàbamos en el Hotel, y, cada tarde, iba al puerto
acompañando a mi padre ya anciano, que tenia la gran ilusión de pescar
con caña. A pesar de tener un gran maestro de la pesca, el Sr. D.
Ramon Oms, los cobros eran pequeños, y, muchas veces, el cocinero del
Hotel se olvidaba de freirlos, con disgusto de mi padre.

Conociendo la afición arraigada de mi progenitor, le prometí que
en cuando hallase un terreno limítrofe al mar, lo compraría para construirle
un pescadero para él. Me pasé todos los domingos de un invierno
buscando en la Costa Brava, el sitio apropiado para poder ofrecerlo como
obsequio a mi buen padre."

Por fin, un dia estando en Lloret de Mar acompañado de uno de
los escribientes de mi despacho, me hizo ver un letrero escrito en cuatro
idiomas, anunciando la venta de aquel terreno. Fue para mi una profunda
alegría al haber hallado lo que tanto buscaba. Después de adquirir el
trozo que tocaba al mar, puse allí unos cuantos hombres para que cortasen
parte del desmonte, para dejar un Mano que serviría de emplazamiento.
En una de mis visitas al lugar, me di cuenta que los empleados
tiraban al mar una enorme cantidad de piedras que podian tener utilidad
en la construcción, y mandé dejarlas amontonadas. V i que éste material
noble, me ahorraria la compra de miles de ladrillos, y fue cuando
empecé a plantear lo que podia hacerse sin destruir la belleza natural
del paisaje. Primero, hice unos apuntes y varios diseños en románico
que no acabaron de satisfacerme, y, siempre con la idea de aprovechar
la piedra, me decidí por un estilo gótico militar."(...)

Veure l'article àmpliament>>

Font: Lloret Gaceta 15 d'octubre de 1980

20 DE NOVEMBRE...DE L'ANY 966

2008-11-20T08:00:00.002+01:00

Lauretum era la denominació llatina per a la nostra vila als temps d'ocupació romana de la costa gironina, nom inspirat per la quantitat de llorers que es trobaven arran de platja. Posteriorment, el nom va anant derivant-se a Lauredo, Loredo, Loreto fins arribar-hi a Lloret.

Però la primera vegada que apareix referència a la població de Lloret va ser un pergamí datat de l'any 966 de la nostra era amb motiu de la donació de la Vall de Tossa que fa el comte de Barcelona, Miro I, al monasteri de Ripoll. Consta com LOREDO i per les indicacions geogràfiques fa al·lusió a la ciutat que avui coneixem com Lloret de Mar.

A l'imatge, lema commemoratiu del mil·lenari de la vila realitzat a l'any 1966.

ELS POPS DE LLORET

2008-11-17T22:39:00.005+01:00

El Pops era un club de beisbol català de la vila de Lloret de Mar. A Lloret vivien molts "indianos" (descendents de retornats de la Cuba colonial) que coneixien bé aquest esport. El club Pops va ser fundat l'any 1951 per Nasi Brugueras i Alex Colomer de Barcelona, i el seu financier i president fou Roque Romero, agent de borsa nascut a Mendavia, Navarra. Roque Romero va ser president del Pops fins que va desapareixer i per un temps va presidir la Federació Catalana de Beisbol.

Aquest club fou molt actiu durant la epoca daurada del beisbol a Espanya, entre els anys cinquanta i seixanta, i va comptar amb jugadors de Cuba i Veneçuela; els jugadors duien un uniforme gris clar i barrets negres. El Pops no va sobreviure l'inici de la dècada dels setanta a causa de la massificació del interés en el futbol i el seu camp es va transformar en el camp del Club de Futbol Lloret.

Font: wikipedia

Las imágenes de esta semana, corresponden al equipo de béisbol de los POPS DE LLORET de MAR (Girona).
Los POPS DE LLORET se fundaron formalmente en el verano de 1.951. Anteriormente, ya se habían producido los primeros escarceos, a cargo de Nasi Brugueras y Alex Colomer, dos amigos y veraneantes en la población de la Costa Brava.
Quisieron, junto con algunos lloretenses, descendientes de los antiguos emigrantes locales a la Perla del Caribe, jugar a un deporte aún muy poco desarrollado en Cataluña.
Buscaron un "pagano" para financiarles su capricho y dieron con Roque Romero, otro veraneante barcelonés, de origen navarro y agente de cambio y bolsa y por ello con "posibilidades". Roque fue el primer y eterno Presidente y llegó, incluso, a presidir la Federación Catalana.

Los Pops consiguieron que el béisbol fuese el deporte local y llegó a haber equipos infantiles, cadetes, juveniles y séniors. Y por duplicado, pues había los "equips del poble" (equipos del pueblo) y los de los "veranejants" (veraneantes). Los duelos entre unos y otros eran míticos.

Los Pops sénior empezaron en 2ª División, llegando a Campeones de España y militando en 1ª varios años, hasta su fusión con los PIRATAS DE LA TWA, allá a mediados de los años 60.
Contó en sus filas con varios internacionales y algunos oriundos, especialmente cubanos y venezolanos.
El último Pop en activo, fue Tito Domínguez, árbitro internacional CEBA (actualmente CEB) y posteriormente directivo de la Federación Catalana.

En la siguiente foto, Tito en 1.958, cuando debutó como pitcher con el equipo sénior, después de ser subcampeón de España juvenil.

Font original:Real Federación Española de Béisbol y Sófbol planes 3 i 4.

-------------------------------------------------------------------------------------------------
Informació bibliogràfica:
Els Pops de Lloret
Gent De Lloret,
Prefaci D'esteve Fàbregas I Barri,
Recopilat per Nasi Brugueras Calopa I Àlex Colomer Carles
Editorial Bodoni - 1990

Associació Coral Unió Lloretenca, una petita història

2008-11-15T12:09:00.000+01:00

Esdevingué al voltant dels anys 50 que un grup d’amics del cant coral entre els quals es trobava el nostre benvolgut company Romà Ribas, es reuniren sota la batuta del Mestre Director Melcior Montero i Vert.

Aquesta agrupació, coneguda amb el nom de “Coro”, tenia a principal activitat el cant de les caramelles, que aleshores es cantaven els vespres del dissabte i tot el diumenge, fins el dilluns de Pasqua, caminant pels carrers i rodalies de Lloret.

Fou l’any 1952 quan es constituí una junta i es legalitza la Coral denominant-la “Sociedad Coral Unión Lloretense”, vinculant-la a la Federació de Cors de Clavé. Cal esmentar la sortida a Madrid, juntament amb altres corals de Clavé per fer un concert multitudinari, dins dels actes que s’organitzaven per l’època del Regim.

Més entranyable fou la sortida a Mallorca, a la qual el mestre Melcior Montero dedica una sardana titulada “Mallorca”.

Per aquell temps compartia la tasca de direcció el Sr. Josep Maria del Rio, recordat pels seus “popurris de caramelles”, però sobre tot per les seves sardanes; en son un exemple “La pubilla de Barcelona” i “La petita Margarideta”. Home de caràcter extravertit, dinàmic i exigent amb els cantaires. Melcior Montero continua dirigint fins l’any 1955. Com a mestre fundador sempre serà recordat, però seran les seves composicions les que ens el faran mes present. Las seves sardanes, valsos, havaneres, son ben presents en el nostre repertori; las cançons de “La bella Dolores”, recentment rescatada per a la memòria del poble de Lloret, les sardanes “Els ocellets se bressolen”, “Mallorca”, “La festa de Sant Cristina” cantada l’any 1953 però dissortadament perduda i de la que s’ha recuperat la lletra i les particel·les per a cobla, però no així l’harmonització per a tres veus d’home.

Antoni Farriol (1956-1960), Ramon Farriol (1961-1961), Josep Font (1963), Josep Maria del Rio (1964-1966), Ramon Capdeferro (1967-1971), Antoni Mas Bou (1972-1974), Antoni Farriol (1975) han estat les batutes que continuaren mantenint la nostra activitat cantaire, fins que l’any 1976 pren la direcció qui durant vint-i-tres anys n’ha estat el cap davant, en Darwin Austrich Martell.

És una època de renovació, augmenta el nombre de cantaires i de concerts, Sant Romà trobades claverianes, trobades com la de les Corals de la Selva, la recuperació d’un repertori d’autors lloretencs, la incorporació d’instruments a les actuacions corals, l’homenatge a la Vellesa on cantaren l’himne composat pel mestre Domènech Moner i Basart, “himne a la vellesa”.

1994 fou l’any del canvi, s’incorporen les veus femenines i es reestructuren les cordes d’homes, la direcció passa a compartir-se per Darwin Austrich i Anna Casellas Masgrau, juntament amb Conxita La Cueva en les tasques de sots-director.

Font: El coro

Vides privades. La correspondència de la familia Conill de Lloret de Mar

2008-11-13T22:33:00.005+01:00

Vides privades. La correspondència de la família Conill de Lloret de Mar

Autor: Pep Vila
Font: Quaderns de la Selva - Any: 2002 Núm.: 14
Veure Texte

L'agrupació coral "Armonia Lloretenca" (1904-1911)

2008-11-12T21:51:00.002+01:00

L'agrupació coral "Armonia Lloretenca" (1904-1911)

Autor: Joan Domènech i Moner
Font: Quaderns de la Selva - Any: 1992 - Núm.: 5

Veure text complet >>

Foto: Programa de la coral Armonia Lloretenca, de 1905. TodoColección

El periòdic "El Porvenir" (1896-1897)

2008-11-11T21:45:00.002+01:00

El periòdic "El Porvenir" (1896-1897) i les seves aportacions a la història de la comarca de la Selva
Autor:Joan Domènech i Moner
Font: Quaderns de la Selva Any: 1984 Núm. 1
Veure text complet >>

CONSULTA DE L'HEMEROTECA A L'ARXIU MUNICIPAL

2008-10-30T21:13:00.003+01:00

Des de fa temps es pot descobrir i llegir algunes de les revistes dipositades a l'Arxiu Municipal de Lloret gràcies a la consulta per via internet. Aquestes publicacions on-line es poden baixar en format PDF i podem fer, amb una mica de paciència, un recorregut por la història més recent de Lloret.

Fins avui, es poden consultar números de les publicacions:

Aires LLoretencs
El Distrito Farnense
El Iris
El LLoretense
El Porvenir
Lloret deportivo
Lloret Gaceta
Tramontana

Per accedir a aquest servei gratuït, visiteu aquesta plana de l'Arxiu Municipal

EL PORT DE LLORET

2008-10-28T07:10:00.005+01:00

El port de Lloret i els seus habitants (segles XIII i XIV)
Autor: Elvis Mallorquí
Quaderns de la Selva, n.15. 2003
Texte complet >>

Moviment del Port de Lloret
Autor: Agustí M. Vilà
Quaderns de La Selva, n.17.2005
Text complet >>

La participació del rerapaís en el comerç marítim de la Selva.
Notes sobre el port de Lloret de Mar
Autor: Agustí M. Vilà
Quaderns de La Selva, n.7. 1994
Text complet >>

AMERICANOS FRUSTRATS

2008-10-28T06:50:00.002+01:00

Americanos frustrats
Autor: Joan Domènech i Moner
Quaderns de la Selva, n.18. 2006

Veure text complet >>>

L'ORIGEN DE TOT PLEGAT FOU UN 14 D'OCTUBRE...

2008-10-15T21:13:00.004+02:00

Donació del terme de Lloret al vescomte Seniofred de Girona

En nom del Senyor, jo Ramon comte i marquès i la meva muller la comtessa Ermesenda, som dadors a tu vescomte Sonifred.

És certament evident que m’havies fet préstec del teu alou, que tenies al comtat de Besalú, al lloc que en diuen Palou (a saber cases amb les corraletes, horts, terres i vinyes, arbres fruiters i no fruiters, molins i molinars, aigües amb les entrades i eixides d’aquestes, garrigues, conreus i erms, en tot plegat) i jo vaig entregar l’esmentat alou al comte Bernat en penyora per vint-i-cinc unces d’or fi, a utilitat del teu fill Ramon; i el mateix alou ha caigut en poder del dit comte Bernat de ple acord amb nosaltres. I en motiu d’això, et cedim aquell altre alou que tenim al comtat de Girona al terme de Maçanet al lloc que en diuen Lloret, a saber cases amb corraletes i horts, arbres fruiters i infructuosos, terres, vinyes, boscos, conreus i erms, en la seva completa integritat, tal com hom pugui dir i entendre. Aquest alou ens pervingué dels nostres pares o per qualsevol altre títol, i frontereja a la banda d’Orient amb la parada de Sesmond o en la vinya que fou de Sadurní, a Migjorn amb les aigües de la mar o terme de Blanes o en el castell que en diuen del Forcadell; a Ponent amb el Montgrès i cim del Montbarbat i a Tramontana aquest alou arriba fins el Vilar de Daniel, al camp Cominal i el terme de , o bé vint-i-cinc unces d’or fi dins dels dos anys següents comptadors des del proper vinent dia primer de novembre o festivitat de Tots-Sants, a tu mateix o bé als fills que has tingut amb la teva muller Auruca, tu ens faràs retornar el present alou amb aquesta escriptura i tot seguit disposaràs d’aquell altre tal com havies fet abans. Però, si nosaltres, incomplint el que deixem establert, no t’ho restituíssim, o si tu mories dins d’aquests dos anys, sense haver-se entregat el repetit alou ni les vint-i-cinc unces d’or fi, tindràs llicència per a fer el que vulguis del nostre alou de Lloret i tenir-ne el ple domini, en nom de Deu.

I si nosaltres, els cedents, o bé qualsevol altra persona es volgués oposar a aquesta escriptura de cessió o esmena per tal de desfer-la, no li valdrà la seva pretensió, vindrà obligat a indemnitzar en el doble valor de l’alou i les seves millores i, sobre això, aquesta escriptura de cessió i esmena restarà ferma per sempre.

S’ha fet aquesta escriptura de cessió el dos dels idus d’octubre (14 d’octubre) de l’any sisè del regnat del rei Robert (1001).

Senyal del comte Ramon, senyal de la comtessa Ermessenda, que hem feta aquesta dació i pregat que els testimonis la firmin.

Senyal d’Adalbert. Senyal Oriol. Senyal Gigó.
Senyal Gilmond. Senyal Amat. Senyal Sonifred senyal.
Senyal Dídac. Senyal Esperandeu. Senyal Ramon.
Odeguer senyal.

Miró prevere que he escrit aquesta escriptura de dació i la subscribeixo el dia i l’any (posats) més amunt. (traducció lliure)

JOSEP M. PONS I GURI.

+INFO: WWW.TALLERHISTORIAMASSANET.CAT

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
QUÈ VOL DIR ALOU?

L'alou és el règim de propietat de béns immobles, generalment terres, en el qual el propietari (l'aloer) té el domini complet sobre elles, és a dir, tant del directe com el d'ús.

És la propietat que és lliure de tota càrrega senyorial.

El concepte de propietat alodial és, oposat al de propietat feudal, en la qual un senyor cedeix al vassall l'ús d'un feu a canvi d'una sèrie de càrregues i prestacions.

Topònims derivats: Salou-> S'Alou = L'Alou (Aglutinament de l'article salat).

La seva etimologia la trobem a l'antiga llengua tudesca( o franco-germànica) ôd significava bens de fortuna -possessió, segons el Diccionari de la Real Acadèmia de la Llengua Española-; aquest vocable, precedit d'all o alt, antic -al, tot segons el Diccionari de la R.A.E.L.-, va formar la paraula alodio, alou... significant una antiga possessió -patrimoni lliure segons el Diccionari de la R.A.E.L.- regulada pels costums nacionals del germànics i exempta de tota obligació personal...

En neerlandès, al-oud vol dir antiquíssim, la paraula alou es troba a la Llei Sàlica... (HISTORIA UNIVERSAL, de César CANTÚ, tomo V, Barcelona 1887).

Font: viquipèdia

Ramon COLL i RODÉS

2008-10-09T21:30:00.004+02:00

Ramon Coll i Rodés (Lloret de Mar, Selva 1883 - Barcelona 1948) fou un advocat i polític català. Des de jove es dedicà a l'estudi del dret català i al seu ensenyament. Fou ponent de divisió territorial universitària al Primer Congrés Universitari Català de 1903. El 1904 fou secretari de la Federació Escolar Catalana i més tard director de l'Escola d'Administració Pública de la Mancomunitat de Catalunya.El 1917 fou president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i va mantenir contactes amb el Comitè Pro Catalunya, i com a militant de la Lliga Regionalista, fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona i diputat provincial. També fou membre de la comissió compiladora del dret català el 1930 i el 1947, de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya el 1933 i intervingué activament en les discussions de l'estatut de Núria i de la llei de Contractes de Conreu de 1934. El 1932 fou nomenat catedràtic de dret civil català a la Universitat de Barcelona i durant tres mesos (Desembre 1935 - Febrer 1936 ) va ser alcalde de Barcelona. En acabar la guerra civil espanyola es retirà de la vida pública.

Obres

• De la successió dels impúbers segons el dret català (1910)

• Exposición elevada al Excmo. Sr. Ministro de Gracia y Justicia el 25-V-1916 en solicitud de reformas de orden procesal que autoricen el uso de los idiomas regionales ante los tribunales de justicia (1916)

• La restauració del dret català (1932).

Ramon Coll i Rodés i la seva vinculació a l'Obreria de Santa Cristina

Coll i Rodés va ser assessor jurídic de l’Obreria de Santa Cristina en diversos procediments de l’època.

Va ser Obrer de Santa Cristina als anys: 1932, 1935, 1939, 1944-1947.

Informació facilitada pel Sr. Salvador Palaudelmàs, al que agraïm sincerament la seva aportació.

Font : viquepedia
Foto: Enciclopèdia Catalana.

Un torpede a la platja de Lloret

2008-10-05T08:02:00.004+02:00

Jo vaig viure la guerra
Joan Planet Gallart (Lloret de Mar, 1928)

JOAN PLANET GALLART

(Lloret de Mar, 1928). Fill de carnissers, Joan Planet ha dedicat tota la seva vida a aquest ofici. Entre els anys 1974 i 1976 va ser regidor de l'Ajuntament de Lloret de Mar, població on encara viu.

Jo era un nen de vuit anys que juntament amb el meu germà Francisco ajudàvem el nostre pare a vendre xais pel poble de Lloret de Mar just abans que esclatés la guerra. A casa teníem un ramat que portàvem a pasturar pels boscos de les rodalies com petits homes. En aquells temps difícils, sempre hi havia notícies i successos que la gent del poble s'afanyava a comentar, però foren tres fets els que, a la meva edat, em van colpir.

El primer esdevingué un dia que el meu pare va voler que l'acompanyés a Cassà de la Selva a negociar xais, agafat al darrere de la seva moto, una BSA molt maca i que feia molt de goig que li servia per fer la seva feina. Quan baixàvem el cim de la muntanya dels Hostalets, ja en el pla, en direcció a Vidreres, vàrem haver d'aturar-nos. En acostar-nos-hi lentament, vàrem saber de seguida el que estava passant en sentir els crits i les veus exaltades que deien: «Hem mort un rec tor!, …farem una fossa per cremar-lo i enterrar-lo!» Jo, arrecerat a l'esquena del meu pare, vaig veure fugaçment amb por i confusió el cos d'aquell capellà estirat a terra, encara amb la negror de la seva sotana. Veient aquella escena, em vaig quedar en silenci, amb el cor glaçat i compungit mentre el meu pare s'afanyava a allunyar-nos d'allà.

Ja de tornada a Lloret, a l'entrada del poble, vam trobar un control. L'autoritat ens va aturar i va requisar la moto al meu pare sense gaires miraments: «És per la causa» –digueren ells amb prepotència. Tot i els precs i raons del meu pare, vàrem haver de tornar a casa a peu [...].

El segon succés fou l'enderroc d'una part de l'església parroquial de Lloret. Recordo com varen destrossar el porxo amb arcades que hi havia a l'entrada principal i també que hi havia un gran Sant Crist, preciós i guarnit amb les mans i els peus de plata, que era venerat amb devoció pels parroquians de la vila, que fou trinxat sense cap mirament [...]. Més tard es va utilitzar l'església com a corral d'un ramat de xais que varen reunir els milicians, amb més de 400 caps, que després s'endugueren cap a la frontera [...].

Quan podia, me n'anava sol o amb d'altres nois de la meva edat a córrer pel poble amb bicicleta. Un dia érem tots plegats a la platja gran de Lloret banyant-nos, quan vàrem veure un vaixell molt gran, era el Ciudad de Barcelona. Un gran vaixell de passatgers que anava carregat de material per al front i duia voluntaris internacionals. Anava lentament vorejant tota la costa quan de sobte un gran torpede va passar fregant la cuixa d'un dels meus amics i va anar a parar a la platja. Fou el llançament fallit d'un submarí. Aquell torpede feia més de sis metres de llarg. Després d'aquell primer enrenou, més tard es va sentir arreu una explosió provinent del mar, prop de la punta de la Tordera; el vaixell havia estat tocat per un segon torpede. Vàrem córrer cap als penya-segats de la Dona Marinera, des d'on podíem veure com les barques dels pescadors s'atansaven cap a aquell indret per socórrer els nàufrags i ferits. Recordo que després d'aquell esfondrament anava, de tant en tant, amb la meva bicicleta al port de Blanes, on es podia veure com descarregaven tot de material que treien de les bodegues del vaixell. Per aquelles dates, un dia que també ens banyàvem a la platja vaig treure de l'aigua una sabata que vaig llençar sobre la sorra i per sorpresa meva aquella sabata duia el peu a dintre!

Aquest testimoni forma part del recull de relats sobre les vivències de la guerra dels gironins , que s'editarà en forma de llibre, a principis del 2009, amb motiu setantè aniversari de la fi de la Guerra Civil. És una iniciativa conjunta de El Punt, la editorial Curbet i Museu Memorial de l'Exili.

Font: Punt Diari 5.10.2008

Esteve Fàbregas i Barri, en el record

2008-09-23T22:14:00.001+02:00

Esteve Fàbregas i Barri, en el record
autor: Joan Domènech i Moner
Font: Quaderns de la Selva
Any: 1999 Núm.: 11>

Text comple

SARSUELA O OPERA: MARINA DE EMILI ARRIETA

2008-08-15T19:20:00.003+02:00

L'acció de l'opera Marina transcorre a Lloret de Mar, a mitjans del segle XIX. Marina, òrfena d'un mariner que ha estat recollida a casa del capità Jorge i de sa mare, espera el retorn de Jorge, de qui, tot i haver-se criat com a germans, està secretament enamorada. Pascual, un noi del poble serà el tercer en discòrdia en aquest drama amorós ambientat a les nostres platges.

Marina és una òpera en tres actes de Emilio Arrieta, amb llibret de Francesc Camprodon, reformat per Miguel Ramos Carrión. S'estrenà al Teatro Real de Madrid el 16 de març de 1871.

A Marina pertanyen dos dels fragments més populars de tota la lírica espanyola: l'entrada de Jorge (Costa la de Levante, playa la de Lloret) i el brindis del tercer acte (A beber, a beber y a ahogar).

Més informació i comentaris sobre Marina:

Escoltars uns fragments de Marina:

Ya estamos a bordo

Costa de Levante, playa la de Lloret per Jaume Aragall

Biografia d'Emili Arrieta a Viquipèdia

Atles Literari de les comarques de Girona

2008-07-23T23:16:00.001+02:00

Una web especialment dedicada a qui busqui retalls de literatura dins dels paisatges de les nostres comarques. Atles Literari és una iniciativa de la Universitat de Girona juntament amb la Diputació i ens proposa un itinerari per arreu de les nostres contrades en llocs i viles concretes, allà on la ploma de l'escriptor es detén per un moment per deixar constància del que veuen els ulls i senten els cors. Una plana molt recomanable.

Plana Principal
Plana de Lloret de Mar

La Dona Marinera

2008-06-18T22:26:00.005+02:00

L'any 1966, en commemoració del mil•lenari del primer cop que Lloret apareixia en un escrit i sembla que arran d'una idea de l'historiador Esteve Fàbregas, es va encarregar a l'escultor Ernest Maragall, fill del poeta Joan Maragall i, per tant, tiet del expresident Pasqual Maragall, una estàtua de bronze que simbolitzés les dones dels mariners que esperaven els marits a la platja. L'escultura es va col•locar sobre una roca a la platja, de manera que des de l'estàtua es podia veure i encara es pot veure una magnífica vista de la badia de Lloret.

La inauguració oficial de l'escultura, però, es va fer un any després quan el ministre de Marina, l'almirall Nieto Antúnez, va fer els honors conjuntament amb la fragata de l'armada espanyola Sarmiento de Gamboa, que va disparar unes salves d'homenatge. Coincidint amb la inauguració el llavors ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga, va escriure quatre ratlles sobre la població en què agraïa que Lloret hagués sabut mantenir les tradicions antigues. Tot plegat signes d'una altra època que, afortunadament, no han traspassat en l'obra d'art.

La creença popular diu que els qui toquin el peu dret de l'escultura tot mirant la mar igual com fa la Dona Marinera veuran fets realitat els seus desitjos. Molta gent deu fer cas de la creença i no només tocant el peu dret sinó també l'esquerre i una mica la cama i també la panxa i, fins i tot, el pit. De tant tocar-ho, el color de l'estàtua és clarament diferent en aquestes parts que en la resta, i especialment els peus, que tenen un color molt més brillant.

Texte i Foto: Laura Juanola
Font: Punt Diari 20 de setembre de 2006

"Nuestra Mujer Marinera será a la vez madre e hija, novia, esposa y hermana de los que fueron y de los que somos ; de quienes en los mares y en las Américas hicieron la fortuna de nuestra villa, y de nosotros, sus sucesores que, apoyados en el prestigio y en la riqueza que ellos crearon, nos toca por senderos muy distintos —los del turismo internacional— continuar su obra y mirar el porvenir con esperanza"

Josep Maria Clua, alcalde de Lloret de Mar

Més informació a Revista de Girona

Un repàs a la història de Lloret

2008-04-14T21:04:00.005+02:00

L'ocupació humana prehistòrica del terme de Lloret és indubtable: han aparegut algunes fletxes, destrals i ganivets del període neolític i, ja en època ibèrica, es confirma l'existència dels primers hàbitats permanents als poblats del puig del Castellet (2 km al N de la vila), on les excavacions arqueològiques han descobert restes de murs d'habitatges i de ceràmica, dels tipus dits de la costa, gris-negrenca i d'altres; a Montbarbat (al trifini entre Lloret, Tordera i Maçanet), on a la ceràmica corrent als poblats ibèrics, se n'hi afegeix d'àtica i de púnica, i al Turó Rodó (a llevant de la platja de Lloret), aparentment quelcom més romanitzat. Aquests poblats són datables al segle III aC.
De l'època romana són les restes del monument sepulcral trobat a la sortida de la vila, prop de la carretera de Tossa, al paratge dit els Avellaners de Can Sala. És una construcció molt similar al sepulcre romà de Vilablareix i també a la famosa Torre dels Escipions de Tarragona, i es pot datar probablement als segles II o III dC. Es compon de tres cossos: l'inferior o basament, que descansa sobre la roca del sòl; el central, on hi ha una fornícula que contenia les cendres del difunt, i el superior, que coronava el conjunt amb una cornisa i plataforma. Als voltants d'aquest s'han trobat també d'altres enterraments, un ungüentari de vidre i fragments de vasos romans amb relleus. Prop de l'església de Sant Quirze, en excavacions fetes a la fi del segle XIX, aparegueren trossos de ceràmica, àmfores, una moneda del temps de Constantí i 34 esquelets, tot d'època romana. Encara s'han trobat restes de la mateixa època a les Alegries, a Canyelles i prop de Santa Cristina. Amb tot, aquests vestigis no indiquen necessàriament un nucli important de població romana, com s'havia pretès.
El primer document que testimonia l'existència del lloc o terme a l'edat mitjana és de l'any 966 (el 1966 la vila celebrà el mil·lenari); es tracta d'una escriptura per la qual els marmessors del comte Miró restitueixen al monestir de Ripoll la vall de Tossa, que limita a ponent in termino de Loredo sive in rivo de Canelles. Lloret degué mantenir-se sota jurisdicció comtal, ja que el 1002 consta en un document conservat a l'Arxiu Històric Fidel Fita que el comte Ramon Borrell segrega del terme de Maçanet l'alou que vocant Lauredoi el dóna al vescomte de Girona Sunifred I; aquest terme s'estenia des de Sant Daniel (Tordera) i el castell de Forcadell (Blanes) fins a Maçanet, Caulès de Vidreres i Tossa.
A mitjan segle XI aquest alou fou infeudat pels vescomtes de Girona (després fusionats amb la casa de Cabrera) al magnat Humbert Odó de Montseny (dit també Humbert de Sesagudes), senyor dels castells de les Agudes, Montpalau i Palafolls. Humbert i la seva muller Sicarda (néta probablement de Sunifred, vescomte de Girona) feren bastir el castell de Lloret, del qual resten encara les ruïnes al promontori que domina la vila per ponent, entre les platges de Lloret i de Fenals. El 1079 és esmentat aquest castell amb motiu de la consagració, a càrrec del bisbe de Girona Berenguer Guifre de Cerdanya, de la capella de Sant Joan del castell i de la primitiva parròquia de Sant Romà de Lloret, situada terra endins, a uns 3 km de la costa, a l'indret dit després de les Alegries.
Sicarda, vídua ja d'Humbert, morí el 1103 al castell de Lloret, que deixà en indivís al seu fill Bernat, bisbe de Girona (1094-1111), i al gendre Gausfred, senyor del castell de Palafolls. La part del bisbe passà per testament al patrimoni del capítol canonical de la seu de Girona i la part dels Palafolls fou primer pignorada per Bernat de Palafolls (1171) al mateix capítol, i pocs anys després (1217) cedida en propietat per Guillem de Palafolls al seu germà Ramon de Palafolls, aleshores bisbe de Girona. Així és com el castell de Lloret s'integrà plenament en la senyoria eclesiàstica del capítol de la seu gironina.
Aquest governava la jurisdicció per mitjà del canonge paborde anomenat dins la seu gironina el paborde de novembre(els pabordes eren dotze), però el 1325 la jurisdicció alta o criminal passà a la casa de Montcada per donació de Jaume II a Ot de Montcada, senyor de la baronia veïna de Llagostera. Aquesta donació suscità llargs litigis entre els Montcada i el capítol catedralici, que intentà de resoldre'ls el 1657 mitjançant l'adquisició de la dita jurisdicció criminal als Montcada per 500 dobles d'or, cosa que no s'arribà a complir: el 1698 la jurisdicció civil de Lloret figura encara a càrrec del paborde de la Seu i la criminal a càrrec del comte de Montagut, successor dels Montcada. Des del segle XII el castell tingué castlans d'una dinastia que adoptà el cognom de Lloret. El darrer d'aquests castlans fou Guillem Ramon de Lloret: després del primer quart del segle XIV deixaren d'existir, com en molts d'altres indrets de Catalunya, pels problemes que creaven als barons.
Mentrestant, els vassalls de la baronia del terme del castell de Lloret (que el 1378 tenia 67 focs entre la parròquia de Sant Romà de Lloret i part de la de Sant Esteve de Caulès) eren obligats a prestar homenatge i jurament de fidelitat al paborde, i sotmesos, com registra l'historiador Pons i Guri, a l'ajut militar d'host i cavalcada, a la servitud de guaita i bada al castell en temps de guerra, a concórrer al viafora o sometent, al treball a les obres foranes, torre mestra i valls del castell, al dret i obligació de recollita (de recollir-se al castell amb els béns mobles, joies i bestiar en cas de guerra), a pagar una colla d'impostos (blat d'acapte, talles i questes, etc.), i als monopolis de la baronia, com el de la farga de destret (on havien d'adquirir i adobar les eines) i el del vi vell (no podien vendre el vi de la pròpia collita fins que la pabordia hagués venut el seu).
Hi ha indicis de resistència pagesa i vilatana des del segle XIV, quan els lloretencs es negaren a la recollita, a la servitud de guaita i bada i a les obres de reparació del castell, cosa que motivà un plet iniciat el 1374 i resolt per la sentència arbitral de l'11 de juny de 1378, favorable al capítol gironí, sentència que els juristes consideren un precedent sobre els drets dels castells termenats de la Catalunya Vella (és esmentada en compilacions del dret de Girona).
Tornem a tenir proves de la mateixa actitud de resistència a mitjan segle XV, a l'època de les lluites dels remences contra l'ordre feudal. El 1446 la reina Maria, lloctinent d'Alfons el Magnànim, concedia ajuda als habitants de Lloret per a gestionar llur separació del patrimoni capitular de Girona i passar al domini de la corona, i arribà a amenaçar el capítol pels inconvenients que oposava als súbdits interessats a reunir-se per prendre acords i recaptar diners per a les despeses del plet. El 1451 hi hagué avalots que degeneraren en violència entre els oficials de la pabordia i els lloretencs, dels quals resultà mort Gaspar Guinard, cap dels revoltats. Continuaren al llarg del temps els intents de deslliurar-se del lligam feudal i passar a ser una vila reial, cosa que no s'aconseguí fins al cap de més de tres segles: el 1788 pescadors i mariners es negaven a pagar drets de pesca i de ribatge al capítol, però la vila no fou incorporada a la corona fins després d'un llarg i costós plet iniciat el 1790, que durà dotze anys, ja a les acaballes del sistema jurisdiccional de l'antic règim.
Fins al segle XIV el terme fou eminentment rural. Una bona part dels habitants vivien disseminats en masos o bordes, adscrits a la terra en la condició de pagesos de remença. Però ja abans del 1346 tenim notícia d'un petit nucli urbà al grau o port, que tenia 35 focs abans de la Pesta Negra del 1348. A conseqüència d'aquesta catàstrofe demogràfica i de la incursió dels genovesos el 1353 en aquest sector de la costa, amb el saqueig del poblat marítim i l'incendi del castell, la població degué reduir-se considerablement, però el 1374 ja hi ha 38 cases en el que hom anomena port i vila de Lloret, que passen a quasi 50 al final del segle. La incipient vila era constituïda per dos carrers paral·lels que ocupaven la zona on avui hi ha els carrers de Sant Marc, Santa Cristina i una petita part dels de l'Hospital i Sant Romà, lluny encara de sa Carbonera.
L'expansió del poblament cap al litoral, ocupant terrenys que havien estat coberts per la mar, motivà la creació, el 1445, d'un hospital de pobres i pelegrins pagat per mitjà d'una talla entre els veïns de Lloret i, sobretot, el trasllat de l'església parroquial (tan allunyada de la concentració urbana) a la vila. Hom decidí de bastir-la a l'indret dit sa Carbonera, aleshores a l'extrem de llevant del nucli (l'extrem de ponent s'anomenava el Cap de la Vila). La primera pedra fou beneïda pel bisbe de Girona Guillem Ramon de Boïl el 22 de juliol de 1509 i les obres foren encomanades als mestres de cases i picapedrers gironins Bartomeu Rufí (pare i fill) i a Pere Capvern. El trasllat del Santíssim Sagrament, les fonts baptismals i les campanes des de l'església vella fou fet el 1522.
El desenvolupament de la població marinera fou accidentalment torbat per greus incursions de rapinya i flagells diversos: epidèmies, fams, temporals... El 1534, els turcs desembarcaven a Lloret i saquejaven les cases de la vila. La vila, desproveïda de muralles a diferència de Blanes o Tossa, es defensava amb una simple palissada d'estaques ran de mar, i obtingué permisos de la monarquia (1570 i 1591) per a imposar determinades taxes per a obres de fortificació. Finalment fou bastida una fortalesa sota la direcció del mestre Joan Burgada, acabada el 1601, a la plaça de la Torre, consistent en una gran torre de planta circular amb torricons, campanes i peces d'artilleria. Els darrers dies de l'any 1607 un greu temporal destruí moltes cases i la mateixa fortalesa.
El llibre dels Milloraments, escrit pel rector Jaume Felip Gibert a la fi del mateix segle XVI, dóna compte del redreço ordinació del regisme municipal de la vila, que passà del primitiu sistema de consell obert o universitat dels homes de Lloret a una nova estructuració de la representació permanent. Del mateix autor són unes Ordinacions per a l'ensenyament de minyonsi de la primera Consueta(1592) de la parròquia de Lloret, amb precioses notícies sobre els costums i l'organització de la vila.
L'any 1716, poc després d'acabada la guerra de Successió, es registren a Lloret 238 cases, 203 de les quals eren habitades per 980 persones. Durant el segle XVIII la població s'enriquí, els patrons i els mariners viatjaven pels ports de la Mediterrània i pels volts del 1778 emprengueren els primers viatges cap als ports d'Amèrica, oberts per Carles III a la navegació catalana. Des d'aleshores les indústries marítimes, especialment la construcció de vaixells i arts auxiliars i el comerç marítim dut a terme per la navegació d'altura constituïren la riquesa bàsica de la població, que visqué una bona expansió urbana i demogràfica. El 1787 l'increment havia estat important, i el cens de Floridablanca d'aquest any dóna 2 573 h amb 590 persones matriculades a la marina. El viatger Francisco de Zamora registra al pas per Lloret, a la fi del segle XVIII, l'activitat de fabricants de bótes, teixidors de lli, corders, fabricants de taps, puntaires, i 4 embarcacions per al comerç amb Amèrica i 50 per al comerç amb Llevant i de cabotatge, a més de 80 barques de pesca, dedicades sobretot al seitó per a anxoves.
A mitjan segle XIX Lloret tenia tres drassanes situades a l'actual passeig de Mar. La major part dels velers es dirigien a les Antilles i al Riu de la Plata, i algunes naus arribaven també a les Filipines pel cap de Bona Esperança i a Valparaíso. Així s'acumularen fortunes tant dels negocis marítims com de l'emigració a les antigues possessions ultramarines, sobretot a les Antilles, d'on alguns lloretencs tornaren rics i d'altres miserables; als primers els deien americanosi de la resta es deia irònicament que havien perdut la maleta a l'Estret. Aquesta prosperitat econòmica, que restà ben reflectida en l'urbanisme de la ciutat, embellida amb nous edificis com el de la casa de la vila, d'època isabelina, s'anà esllanguint al llarg de la segona meitat del segle XIX i entrà en una fase de crisi aguda a la fi del segle, quan Espanya perdé Cuba i les Filipines i desaparegueren tant les drassanes com la navegació d'altura.

Font: Enciclopèdia Catalana

Francesc Pifarrer, escriptor lloretenc

2008-03-23T21:57:00.003+01:00

Manual de Biografía y de bibliografía de los escritores españoles del siglo XIX - Tomo II
de Manuel Ovilo y Otero
Font: wikisource
Llegir article

La Selva a l'Antiguitat: els assentaments ibers

2008-03-04T21:37:00.007+01:00

Imatge esquerra Puig de Castellet. Imatge dreta Montbarbat

A partir del segle VI aC els grecs arribaren a les costes catalanes i fundaren les dues primeres colònies gregues a la península ibèrica: Emporion (Empúries) i Rhode (Roses). L'impacte del nou poble colonitzador fou molt gran i propicià el naixement de la cultura ibèrica. Els indígenes van adoptar importants novetats copiades dels colonitzadors, com la introducció de nous conreus, la fabricació de ceràmiques amb el torn i l'encunyació de la moneda. Junt amb les influències dels fenicis es va intensificar també molt el comerç.

Els assentaments més importants en aquesta època eren els oppida, uns poblats fortificats situats en turons i en zones ben comunicades. A la comarca de la Selva es concentren a la zona litoral: Puig Castellet, a Lloret de Mar, i Montbarbat, entre Lloret de Mar i Maçanet de la Selva, que controlaven la depressió litoral.

Llegir més>>>

Montbarbat: projecte arqueològic 1981-2000

2008-03-04T21:01:00.003+01:00

Recull de les campanyes d'excavacions al jaciment ibèric de Montbarbat efectuat per Mª del Vilar Vilà i Bota i els investigadors principals: Ester Albiol, M. Carme Barrachina, Eugeni Burgueño, Neus Marsà, Sílvia Martín, M. Mercè Negre y Ester Ramón.

Veure web

Font: http://ceipac.gh.ub.es/

Torre Llunàtica i Francesc Campderà

2008-03-02T22:37:00.007+01:00

Any: 1997 Vol.: 28
Gimbernat : revista catalana d'història de la medicina i de la ciència
Consideracions sobre alguns sanitaris de La Selva
Autor: Manuel Maria Escudé i Aixelà
pp: 96-97
Text complet

+ INFO:
De Torre Llunàtica a Torre Campderà, per Laura Bertrán. Sesmond n.3 Arxiu Municipal de Lloret de Mar (extracte)

Francesc Campderà i Camins - Wikipedia

La ceràmica a mà del poblat ibèric de Montbarbat

2008-02-23T22:55:00.002+01:00

La ceràmica a mà del poblat ibèric de Montbarbat
Autoras: Maria del Mar Vilà i Bota, Esther Ramon i Sariñena
Font:Any: 1985 Vol.: 28
Annals de l'Institut d'Estudis Gironins
Text complet

Els objectes metàl·lics de Montbarbat (campanyes 1989-1997)

2008-02-23T22:52:00.001+01:00

Els objectes metàl·lics de Montbarbat (campanyes 1989-1997)
Autors: M. del Vilar Vilà, Eugeni Burgueño
Font: Any: 1999 Núm.: 11
Quaderns de la Selva
Text complet

Decoracions a la ceràmica a mà de Montbarbat

2008-02-23T22:49:00.001+01:00

Decoracions a la ceràmica a mà de Montbarbat
Autoras: M. Carme Barrachina i Botet, Maria del Mar Vilà i Bota, Silvia Martín i Martínez, M. Mercè Negre i Granel
Font: Annals de l'Institut d'Estudis Gironins
Any: 1994 Vol.: 33

Text complet

Aproximació al Lloret de l'època napoleònica

2008-02-23T22:26:00.001+01:00

Aproximació al Lloret de l'època napoleònica
Autor:Joan Domènech i Moner
Font:Centre d'Estudis Selvatans (Quaderns de la Selva)Vol.:2
Any:1988 Pàgina:161-184
Text complet

El rector Torramilans

2008-02-23T22:23:00.001+01:00

El rector Torramilans de Lloret de Mar, i la seva visió de l'època napoleònica
Autor: Joan Domènech i Moner
Font:Centre d'Estudis Selvatans (Quaderns de la Selva)Vol.:3
Any:1990 Pàgina:121-128
Text complet

Lloret de Mar en temps de la Guerra del Francès

2008-02-23T22:20:00.002+01:00

Lloret de Mar en temps de la Guerra del Francès
Autor: Agustí M. Vilà
Font: Centre d'Estudis Selvatans (Quaderns de la Selva)Vol.:4
Any:1991 Pàgina:101-111
Text complet

Els Jardins de Santa Clotilde

2008-02-23T22:17:00.001+01:00

Els jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar
Autor: Pere Figareda
Font: Centre d'Estudis Selvatans (Quaderns de la Selva)Vol.:10
Any:1998 Pàgina:167-172
Text complet

Lloret de Mar: destruccions i resistències d'un poble en mans del turisme

2008-02-23T22:10:00.002+01:00

Lloret de Mar: destruccions i resistències d'un poble en mans del turisme
Autor:Jordi Estivill
Font:Any: 1979 Núm.: 10
Papers. Revista de sociologia
Text complet

Les àmfores del tipus ibèric de boca plana del poblat de Montbarbat

2008-02-23T22:08:00.002+01:00

Les àmfores del tipus ibèric de boca plana del poblat de Montbarbat (Lloret de Mar)
Autora:Silvia Martín
Font: Any: 1993 Núm.: 6 Quaderns de la Selva
Text complet

La sentència sobre el castell de Lloret

2008-02-23T22:03:00.002+01:00

La sentència sobre el castell de Lloret
Autor:José M. Pons Guri
Font: Institut d'Estudis Gironins (Annals)Vol.:26
Any:1982 Pàgina:87-108
Text complet

2008-02-23T22:00:00.001+01:00

La Torre dels Moros (Lloret de Mar, La Selva)
Autors: Josep M. Nolla Brufau, Josep Casas
Font: Any: 2005 Núm.: 25 Estudi General
Text complet

La participació del rerapaís en el comerç marítim de la Selva. Notes sobre el port de Lloret de Mar

2008-02-23T21:57:00.002+01:00

La participació del rerapaís en el comerç marítim de la Selva.
Notes sobre el port de Lloret de Mar
Autor:Agustí M. Vilà
Font:Centre d'Estudis Selvatans (Quaderns de la Selva)Vol.:7
Any:1994 Pàgina:165-170
Text complet

El Lloretense

2008-02-23T21:50:00.003+01:00

El Lloretense, el primer periòdic de Lloret
Autor:Joan Domènech i Moner
Font:Centre d'Estudis Selvatans (Quaderns de la Selva)
Vol.:7 Any:1994 Pàgina:109-128

Text complet

Les ceràmiques amb decoració de pintura blanca del jaciment ibèric de Montbarbat

2008-02-23T21:28:00.003+01:00

Les ceràmiques amb decoració de pintura blanca del jaciment ibèric de Montbarbat
(Lloret de Mar-Maçanet de la Selva (p. 37)
Autors: Eugeni Burgueño, Ester Albiol
Font:Any: 1994 Núm.: 7 Quaderns de la Selva
Text complet

Dades Econòmiques i Socials .Caja España 2007: Lloret de Mar

2008-02-18T21:42:00.005+01:00

Dades Econòmiques i Socials dels Municipis d'Espanya 2007 Lloret de Mar
Autor: Caja España
Font: Caja España

Veure informe >>

SANT PERE DEL BOSC

2008-02-16T23:22:00.001+01:00

Sí, sí, és Sant Pere del Bosc, des d'un angle no gaire comú i que ens dóna la sensació de ser un edifici que no acabem de conéixer...

Paisatges de la memòria. Lloret del segle XX

2008-01-04T21:19:00.001+01:00

Són imatges prou conegudes per tots nosaltres. En són de familiars, i precisament per això, les hem oblidades amb facilitat. És bo, doncs, de tant en tant treure la pols a la memòria i netejar els vidres de la nostra visió del passat de Lloret.

Per Sant Esteve, s'ha de caminar...

2007-12-28T15:53:00.001+01:00

26 de desembre de 2007

La visita a Can Barraquer, després de passar per Can Sota i Ses Granotes, és una bonica passejada recomanable per a tothom qui vulgui conéixer de prop el meravellós entorn que tenim (de moment). Al principi el dia era gris i humit i la forta rosada de la nit havia empapat les flors i les fulles d'una luminositat diàfana.